Entre Amics

Lucía Ferrater: “És igual que passi el temps, quan l’Stefan i jo parlem sempre és com si ens haguéssim vist abans-d’ahir”

"Va ser un viatge meravellós, l’Stefan es va quedar mig d’amagat al nostre alberg i vam passar la setmana junts, descobrint la ciutat", recorda Ferrater

Els Strohmayr van ser alguns dels primers alemanys que es va comprar una casa a l’Estartit, als anys 60. De fet, no la van comprar, la van construir. Era una casa de pedra fosca ancorada a la muntanya, envoltada d’arbres i amagada d’ulls indesitjats. Els Strohmayr tenien un net, l’Stefan. L’arquitecta Lucía Ferrater el va conèixer quan ella tenia 11 anys -ell en tenia 13- i ja feia un temps que estiuejava a l’Estartit, on els seus avis havien sigut uns dels primers barcelonins que hi van comprar una casa, als anys 50. “Un dia la meva àvia em va portar a sopar a casa seva, i aleshores vaig conèixer l’Stefan”.

L’idioma no va ser cap impediment. Tot i que Ferrater no parlava alemany, l’Stefan estudiava llatí i començava a parlar una mica de castellà, i de seguida es van entendre. “Va ser una amistat instantània”, recorda Ferrater. Després d’un primer sopar, els dos amics es van començar a veure cada estiu, fins que durant els estudis de secundària l’Stefan es va instal·lar a Barcelona durant dos anys per aprendre l’idioma i impregnar-se d’una cultura que l’havia seduït des que era petit. “Recordo que als seus pares no els va fer gaire gràcia. Aleshores no era tan habitual que els fills se n’anessin a estudiar a l’estranger”, diu Ferrater. “Però l’Stefan era un enamorat de la Costa Brava i de Barcelona, i tenia molta curiositat per tot. Sempre em feia un munt de preguntes, fins que jo li deia: «Stefan, ja no puc respondre’t més, això ho haurem de buscar perquè jo no ho sé»”.

Quan l’Stefan va tornar a Alemanya es va posar a estudiar arquitectura, igual que Ferrater. Es van retrobar a Berlín un any després de la caiguda del Mur, en un viatge en què Ferrater, malgrat ser filla d’un arquitecte -Carlos Ferrater-, va adonar-se “realment del que era l’arquitectura”. “Va ser un viatge meravellós, l’Stefan es va quedar mig d’amagat al nostre alberg i vam passar la setmana junts, descobrint la ciutat”, rememora.

Els anys van passar i l’amistat va sobreviure al temps i a la distància. Malauradament, no es pot dir el mateix d’aquella casa de pedra fosca que els Strohmayr tenien a l’Estartit. L’any 1994 uns aiguats que ningú s’esperava van inundar el poble de la Costa Brava. La Muntanya del Molinet es va enfonsar i va escombrar la casa de la família de l’Stefan. “Va ser com una mort i els Strohmayr van deixar d’anar a l’Estartit”.

Aquella casa tan especial ja no hi és, però l’amistat que hi va néixer, immune als aiguats i ensorraments, continua trenta-set anys després. “És igual que passi el temps, quan parlem, sempre és com si ens haguéssim vist abans-d’ahir”, assegura.

El + vist

El + comentat