Entre amics
Gent 21/07/2019

Marc Artigau: “Tinc la sort que els meus amics són més bones persones que jo”

El dramaturg Marc Artigau i els seus dos amics Hans i Manu són tan diferents que, si s’haguessin conegut d’adults, probablement no s’haurien entès

Selena Soro
2 min
Artigau amb els seus amics Hans i Manu, que ho eren d’adolescents  i ho segueixen sent.

BarcelonaEl dramaturg Marc Artigau i els seus dos amics Hans i Manu són tan diferents que, si s’haguessin conegut d’adults, probablement no s’haurien entès. Però afortunadament es van conèixer de petits, en un esplai de Sarrià i, per cap motiu en particular, resulta que es van entendre. Aleshores tenien uns onze o dotze anys, i Artigau recorda especialment la vegada que es va posar malalt en uns campaments -gastroenteritis- i el Hans, “que és molt fort, de mare noruega”, el va carregar a pes amunt i avall, de les latrines a l’habitació.

“Som molt diferents, fins i tot votem partits polítics diferents, però per sobre de tot veig en ells la bondat i l’empatia cap als altres. Sabem que som diferents, però ens estimem des de la diferència”, reivindica Artigau, i afegeix: “Tinc la sort que els meus amics són més bones persones que jo. Per a mi la bondat és la forma més alta d’intel·ligència, i a ells dos els considero persones molt intel·ligents”.

Del Hans i el Manu també en valora que no tinguin res a veure amb el món del teatre. “De vegades pot ser un món molt endogàmic. Si em fan una mala crítica, ells li treuen ferro”: “Però de què m’estàs parlant, Marc, si les crítiques no se les llegeix ningú”, li diuen, i quan en rep de bones igual. “Et fan tocar de peus a terra”, admet.

Altres vegades li serveixen d’inspiració. “Escriure un conte diari no és fàcil, de vegades els robo anècdotes i canvio els noms”, riu. En alguna ocasió, Artigau els ha plantat directament a les seves creacions literàries. A Els coloms de la Boqueria (Columna), novel·la escrita a quatre mans amb Jordi Basté, l’amic de la protagonista és un noi que es diu Manu i que se’n va a Alemanya d’Erasmus, on acaba casat amb un noi que es diu… Hans, esclar.

Quan es veuen, justament perquè de vegades costa trobar el temps, a Artigau li agrada que sigui en petit comitè: “Els sopars de més de cinc persones són de mala educació. No pots parlar amb tothom, es fan grupets. Potser és una idea molt romàntica, però si quedo amb algú, m’agrada poder escoltar-lo”, diu.

Per als dies que no es veuen, sempre tenen a mà el grup de WhatsApp: Manu Corbata, per la vegada que no sabien si el Manu portaria corbata o no a la boda del Hans (no en va portar). “Va ser un error”, diu Artigau, abans de reconèixer que ell és “molt rondinaire”. “Em queixo molt, ells no són gens així”, diu, i conclou: “Si hi hagués dos Marcs al grup, no seríem amics”. Està clar que les diferències no importen, sobretot quan no et prens gaire seriosament a tu mateix. Com a prova, la fotografia que acompanya aquest text, en plena pubertat. “Tant se val, morirem sense dignitat”, diu en broma Artigau.

stats