Miquel Fuster: “Quan vius al carrer les històries d’amistat són sobretot històries de necessitat”

BarcelonaAls dotze anys, Miquel Fuster ja sabia que volia ser dibuixant. Als setze va començar a treballar per a l’editorial Bruguera, i amb vint ja guanyava 250.000 pessetes al mes dibuixant per a l’agència Selecciones Ilustradas. Tenia una vida de somni, però a finals dels 80 tot va canviar. Es va separar de la seva dona i el pis on vivia es va incendiar. Va començar a beure i, al cap d’un any, es va quedar al carrer. S’hi va passar quinze anys, fins que va topar amb la Fundació Arrels i, gràcies al dibuix, va aconseguir deixar l’alcohol.

A Arrels també va ser on va conèixer el seu amic Juan Lemus, voluntari de l’associació primer i tècnic de comunicació més endavant. “Em vaig quedar al carrer al voltant dels 40 anys i en vaig sortir als 60, així que hi havia coses que em vaig perdre, com ara l’arribada de la informàtica. Fa temps des d’Arrels em van animar a fer-me un blog, i el Juan és qui m’ajuda a penjar els textos i els dibuixos”, explica Fuster, que amb 75 anys creu que ja és massa gran per aprendre determinades coses. Del seu amic Juan li agrada que “té un somriure molt franc i t’encomana la seva alegria”. “A més, sempre que li demanes alguna cosa t’ajuda de seguida, no és d’aquelles persones que fan el ronso. És molt carinyós i no causa conflictes, i en això és una mica com jo”.

Fuster assegura que sempre intenta que les relacions que té siguin com més estables i tranquil·les millor, sense ressentiments ni retrets. “Hi ha molta gent que diu que el carrer et torna més dolent. A mi el carrer el que m’ha fet és més fort, però no més dur, i és un matís important. Si el carrer m’hagués fet més dur significaria que m’ha deshumanitzat, significaria que el carrer ha pogut amb mi”.

Al carrer, diu el dibuixant, també hi ha històries d’amistat, “però són sobretot amistats de necessitat”, “igual que les històries d’amor són històries de dolor”. “A l’estar en una situació tan precària, de tanta pobresa i misèria, les relacions d’amistat són bàsicament per fer-se companyia, i per compartir vi o cavall. No dic que siguin relacions per interès, però neixen de la necessitat”. Al carrer, a més, “és molt difícil crear vincles que durin”. “Els llocs que freqüentes estan plens de gent de pas. De sobte, algú desapareix i ningú no sap on és: potser ha marxat a Saragossa o potser ha mort”, diu.

En qualsevol cas, reflexiona Fuster, per a ell una bona amistat és aquella “per a la qual no passa el temps”. “Una bona amistat evoluciona mentre cadascú fa la seva vida, ser amics no significa haver de ser cul i merda. L’amistat és amistat, no són cadenes. L’amistat de debò és estimar-se però respectant la llibertat de cadascú”, conclou.