Entre Amics

Miriam Ponsa: “L’amistat és una forma d’aprendre”

"Entre el seu accent gallec i jo que sóc de Manresa i el castellà em costava formàvem un binomi bastant friqui", explica la dissenyadora de moda

Es deia Ana, però quan va arribar a Barcelona tothom li va començar a dir Angie, per la cançó dels Rolling Stones. Venia de Galícia i la dissenyadora Miriam Ponsa la va conèixer quan totes dues van coincidir a la carrera de disseny de moda a Barcelona. Durant el primer any van compartir residència i, després, un pis a Gràcia.

Sentir-les parlar, assegura Ponsa, era bastant divertit. “Entre el seu accent gallec i jo que soc de Manresa i el castellà em costava formàvem un binomi bastant friqui”. L’Angie era l’endreçada i Ponsa era tot el contrari, però la seva amistat era forta. Alguns caps de setmana, l’Angie se n’anava a Manresa amb Ponsa, i la dissenyadora catalana l’acompanyava als estius a Galícia. “Els estius a Galícia eren una passada perquè sortíem cada dia a les 5 de la tarda i tornàvem a casa cap a les 3 o les 4 de la matinada. Començàvem amb un vinet i una tapa i ens passàvem hores així”, rememora. El que més li agradava de l’Angie, diu, era que la feia riure i deia les coses molt clares. També trobava molt interessant la seva relació amb el món artístic, molt diferent de la de Ponsa: “La seva aproximació era sobretot estètica, i la meva més de concepte, però sabia com fer que una habitació que no valia res funcionés”, la lloa.

Després d’acabar la carrera, l’Angie se’n va tornar a Galícia a treballar per a Inditex i Ponsa va començar la seva carrera com a dissenyadora. Durant sis o set anys no es van veure, tot i que de vegades es trucaven i es posaven al dia. L’any 2013, quan Ponsa presentava la col·lecció Transhumància al Barcelona 080 Fashion Week, l’Angie la va anar a veure. “Va venir a la desfilada amb la meva mare, i vaig veure que duia un gorret. Jo em pensava que estava de pas, però em va explicar que estava embarassada de bessones i estava fent quimioteràpia a Barcelona perquè li havien trobat un bony al pit”.

En aquell moment, diu Ponsa, no va ser conscient de la gravetat de la situació. “Va tenir les bessones i tot va anar bé, però després, durant una sessió de químio, l’Angie ja no se’n va sortir. Va ser molt brusc perquè no ens ho esperàvem”. Encara recorda el funeral a Galícia: “Hi va anar tot el poble, i també els pobles del costat”.

D’una amistat, diu Ponsa, en valora “que puguis ser capaç d’entendre’t amb una mirada”, i també el respecte a la diferència. “L’amistat també és una forma d’aprendre, perquè el que et falta a tu, si l’altre ho té, potser ho aprens”. Assegura que el món de la moda pot ser molt superficial, i per això no hi ha fet mai gaires amics, amb excepcions com Josep Abril o Txell Miras. “Els egos són una ombra que ho mata tot, i l’amistat no va d’egos, va de generositat”.

Més continguts de