Núria Martínez: “Si l’amistat és bona sempre t’acabes retrobant”

BarcelonaEl dia que va néixer, la Núria va fer la seva primera amiga. La Roser, la seva germana bessona. És la seva amiga més antiga, la persona que ha estat sempre al seu costat i amb qui ho ha compartit tot, les coses bones i les dolentes. També les amistats, una “sort de la vida” que, juntament amb la salut i la família, per a la Núria sempre seran el més important. “Les amigues de la Roser sempre han estat les meves amigues, i viceversa”. Amb trenta-cinc anys, la Núria encara conserva algunes d’aquestes amigues d’infància. “De petites ens escrivíem cartes, és una llàstima que aquesta pràctica s’hagi perdut”, riu.

La seva carrera esportiva no l’hi ha posat fàcil, però assegura que quan les amistats són de debò, “el temps no passa”. Amb 19 anys se’n va anar a jugar a Salamanca i, abans de tornar a Catalunya -una dècada després-, va passar per Itàlia, Rússia, els Estats Units i Turquia. “Esclar que m’he perdut coses, algunes amigues han tingut fills quan jo era fora, però si l’amistat és bona sempre t’acabes retrobant”, afirma la Núria.

A més, mentre ha estat fora de casa, tampoc no ha perdut el temps. “He tingut la sort que, de tot arreu on he anat, n’he marxat amb alguna persona especial que encara avui puc considerar amiga meva”. “En el meu cas -afegeix- crec que els vincles que es generen fora de casa són encara més especials: estàs lluny de la família, i arribar a connectar amb algú per a mi és indispensable”. A Salamanca, per exemple, va conèixer la Paula Pierna i la Raquel Turrión, dues amigues amb qui compartia l’afició pel bàsquet i que la van acollir com una més a les seves famílies. D’Itàlia, diu, se’n va endur la Sabrina Cinili, “una cabra boja amb un cor que no li cabia al pit” i que li permetia desconnectar del bàsquet, perquè tenia moltes altres inquietuds. “Per a mi és important poder desconnectar de la rutina i viure altres realitats que no siguin només l’esport i la pressió de competir”, assegura.

En aquest sentit, recorda amb especial carinyo el naixement de la seva amistat amb la Bengu Arseven, una noia turca que li va obrir les portes de casa seva i la seva cultura. “Jo tenia molts dubtes i inquietuds, i descobrir la cultura turca de la seva mà va ser fascinant”, recorda.

Ara que ha tornat a Catalunya, la Núria ha retrobat velles amistats (com l’Elena Medina o les seves cosines Gemma i Carla, amb qui sempre han estat amigues), i també n’ha fet de noves, com la brasilera Nadia Colhado, companya d’equip al Girona. Després de tots aquests anys, si hi ha una cosa que li ha quedat clara és que “l’amistat es viu igual a tot arreu”, independentment del país o de la cultura. “L’amistat és amistat, i el que dones, ho reps”, assegura.