Les entrevistes dels famosos ja no són el que eren. Fa temps que ho sabem, però la cosa, lluny de millorar, empitjora. Crescuts en l’època de les xarxes socials, la majoria dels famosos actuals viuen instal·lats en l’amargor que cada cosa que diran algú la traurà de context fins a tal punt que potser s’acabarà creant una bola de neu a les xarxes que els arruïnarà la fama i, de passada, potser un contracte publicitari.
Què es pot fer contra tot això? Doncs moltes coses. Una d’elles és ser tan bo en la teva feina que no necessitis anunciar iogurts que ajuden el trànsit intestinal per viure. Llavors, com que ho fas tan bé i tens ple l’espectacle cada vespre, pots parlar amb total llibertat i donar entrevistes interessants perquè un eventual boicot pràcticament no t’afectaria.
Una altra cosa que es pot fer és renunciar a agradar a tothom, ja que aferrant-se a aquesta ambició s’acaba no agradant a ningú. Si dius el que penses, potser no faràs anuncis de coses tan ben pagades com els iogurts però a la llarga acabaràs tenint moltes entrevistes i això acaba portant més feina perquè la societat no t’oblidarà.
Finalment, una opció que molts practiquen és anar prenent nota de tot el que els agradaria dir per, quan ja tenen el pis pagat, deixar-ho anar tot i quedar-se més a gust que quan ho deixes amb la parella a les portes de l’estiu. En aquesta fase està Concha Velasco, que amb els 80 complerts és més sincera que mai. I això que ella l’ofici de famosa, com el d’actriu, l’havia desenvolupat sempre amb molt de rigor i mai havia decebut en les entrevistes.
Però esclar, ara ja res li ve d’aquí i parla com si estigués fent la sobretaula amb les amigues. Aquesta setmana ha explicat a Vanity Fair que durant el confinament ha fet examen de consciència. “Com que he tingut temps per al penediment, ja l’he practicat. He tingut la sort de demanar perdó als tres homes vius als quals havia fet un gran mal i no em volia morir així”. “Que me l’hagin concedit ha estat l’alegria més gran de la meva vida i, després d’això, ja no he de demanar perdó a ningú”, conclou. ¿S’imaginen algun famós actual declarant-se culpable amb tanta lleugeresa davant la premsa? Jo no. Ni als que cobren per fer-ho. La millor part, però, la deixa anar a continuació, quan diu que al llarg de la seva vida no ha estat “gaire bona persona” i que el temps de confinament al seu pis de Madrid li ha servit per arribar a la conclusió que “en el futur” vol ser “una mica més bona persona”. “No crec que hagi estat mai dolenta, però tampoc és que hagi estat gaire bona”, confessa l’artista, que està assajant per tornar als escenaris tan aviat com pugui amb una obra del seu fill Manuel anomenada La habitación de María, que representarà al Teatro de La Latina.
Quant temps feia que no llegien una entrevista d’algú reconeixent alguna o diverses culpes? No ho fan ni els polítics, que es passen el dia decidint coses però que, ves per on, mai decideixen malament. Gràcies per l’exemple, Concha! A veure si cala...
I un altre exemple de sinceritat l’hem recuperat aquesta setmana d’Ennio Morricone, mort dilluns als 91 anys. Es tracta de les paraules que va tenir per a la seva dona, Maria Travia, amb qui va estar casat 64 anys, quan va recollir l’Oscar honorífic. Li va dedicar l’estatueta així: “És un acte de justícia. Mentre jo estava component, ella s’estava sacrificant per la família”. D’ella també havia dit anteriorment: “Viure amb algú que fa la meva feina no és fàcil. Durant 50 anys ens hem vist molt poc: o era amb l’orquestra o estava tancat al meu estudi”. Que interessant i il·lustratiu que resulta quan les persones que admires parlen obertament. Quines ganes de seguir llegint l’entrevista que t’agafen sempre. En el cas dels Morricone, per exemple, per descobrir que treballar molt i sempre seguit és el mètode perquè un matrimoni duri 64 anys. Bé, amb teletreball tots dos ja no ho sé...
I, per acabar, una bona notícia. Si els agraden les intrigues palatines segur que deuen haver gaudit amb The Crown. Doncs bé, ara Movistar+ emetrà una sèrie documental made in CNN anomenada Los Windsor: una historia de poder y escándalos, que explica el mateix però sense glamur ni oripell. Sinceritat crua, vaja. Hi apareixen molts descendents dels coprotagonistes dels escàndols que han protagonitzat els Windsor. Fins i tot hi apareix Nicholas Soames, un net de Winston Churchill que ja té 72 anys. Potser ja està afectat de sinceritat senil i ens regalarà una enriquidora vetllada...
