Pablo Derqui: “L’autèntica amistat no viu d’intensitat, sinó de quotidianitat”

BarcelonaLes primeres imatges que l’actor Pablo Derqui recorda del seu amic Alex Rademakers són de quan tenien 10 anys. Anaven junts a l’escola i es coneixien del pati, però la relació va començar a fer arrels quan van coincidir en un grup de música: Rademakers tocava la guitarra i Derqui cantava. Quan van complir els 17 anys van decidir fer un Interrail juntament amb altres amics. “Va ser una explosió de vida, un viatge iniciàtic, allà ens vam fer adults junts”, recorda l’actor.

Un dels moments que més recorda és l’arribada a París, després de viatjar tota la nit des de Barcelona. “Anàvem amb la guitarra i tocàvem i cantàvem a tot arreu. Érem bastant pallassos. Durant el trajecte vam conèixer un noi que cantava molt bé, i el primer dia que vam arribar a París ens vam posar a tocar davant de la catedral de Notre-Dame. La gent es va començar a parar, fins que vam tenir una cinquantena de persones al nostre voltant. Estàvem espantadíssims, però recordo molt la sensació de llibertat i de tot és possible ”. L’experiència els va agradar tant que l’any següent l’Alex i ell van repetir i, de nou, es van retrobar amb el sentiment de ser absolutament lliures.

Al tornar, Rademakers va començar a estudiar telecomunicacions i Derqui humanitats, i amb la carrera a la butxaca van decidir que volien fer cinema (Rademakers) i interpretació (Derqui). Tots dos ho van aconseguir, i el 2003 Pablo Derqui va protagonitzar el primer curt del seu amic, Tokyo. “Ell és molt creatiu, i s’ha anat reinventant bastant. Des de fa temps s’ha especialitzat en fotografies de concerts, i ara fa unes fotografies precioses, a la Sílvia Pérez Cruz, al Raül Fernández…”, el lloa Derqui.

Quan estan junts els agrada molt anar a sopar i prendre’s un vinet. “Som molt diferents però ens coneixem molt i ens complementem molt bé. De vegades no ens hem vist en quatre mesos però quan ho fem ens notem com germans”. Amb els anys, diu Derqui, s’ha adonat que una bona amistat només es pot assenyalar com a tal amb el transcurs de la vida i el pas del temps. “Pots haver tingut amistats molt intenses que no perduren. No deixen de ser bones amistats, però per a mi l’autèntica amistat és la que no viu d’intensitat, sinó de quotidianitat, de saber compartir les coses bones i les dolentes, de ser-hi sense condicions. Per a mi l’Alex és una d’aquestes amistats”, assegura Derqui.

Quan era petit, diu l’actor, era molt extravertit i tenia molts amics. “Amb el temps m’he fet més tranquil”. Diu que ha après que és tan important estimar els amics com estimar-se a un mateix. “No m’adonava que vivia tan cap enfora que em perdia de vista a mi mateix”.