CABARET POP

¡Quin temps tan (in)feliç!

María Teresa Campos es queda soltera però les que ploren són les seves filles

Ja se sap que, quan els grans se separen, els petits ho pateixen. És un clàssic de les ruptures amb quitxalla pel mig. Als nens els agafa pena en veure que els seus pares ja no estan junts. O la versió més actual: es posen tristos quan descobreixen que no veuran més la parella del seu pare o mare, de la qual s’havien encarinyat. I és que els nens sempre són els que surten més malparats de tot...

Aquest problema d’afectes infantils descontrolats se’m fa més difícil si té lloc als 54 anys. Més que res perquè amb l’edat, en principi, aprens a racionalitzar. Això és el que m’ha sorprès del cas de Terelu Campos, que es va posar a plorar a llàgrima viva en directe al programa Viva la vida de Telecino dissabte passat perquè Bigote Arrocet ha deixat la seva mare, María Teresa Campos, després de sis anys junts.

Amb els ulls amarats, l’eterna filla de llegia un comunicat que la seva mare li havia escrit en el qual es feia pública la separació de la presentadora i l’humorista. Per cert, ¿que algú sigui considerat humorista depèn de com ell es presenta o de si fa gràcia?

On air, Terelu es va repartir equitativament la pena que sent sobre aquesta ruptura amb la seva germana, Carmen Borrego, que també està enfonsada perquè la seva mare torna a ser single. Borrego fins i tot va abandonar el plató, de tanta tristesa que sentia per la nova solteria de Campos, de 78 anys. Potser està així perquè encara no ha vist que -ara que la seva mare ja no té contracte amb Mediaset- podria guanyar-se uns eurets fent una campanya per a Tinder dedicada al target sènior. Perquè, si als joves molts cops ens fa mandra sortir a conèixer gent, si portes una pròtesi de maluc, entenc que encara deu fer més mandra, no?

M’agradaria haver estudiat psicologia per analitzar l’origen de la tristesa tan profunda que Borrego i Campos II senten respecte a la ruptura perpetrada per Arrocet. Però, com que vaig estudiar periodisme, m’hauré de limitar a recordar que en principi haurien d’estar contentes. Perquè aquest senyor, tot i ser còmic, a elles mai no els va fer cap gràcia.

Arrocet -que va triomfar a Xile cantant agenollat per a Pinochet i a l’Espanya postfranquista pronunciant compulsivament piticlín-piticlín davant de Santa Mayra Gómez Kemp - va arribar a les seves vides com una estrella en hores baixes i sembla que sense gaires diners. També s’ha comentat a Telecinco que l’èxit de Bigote amb les dones inquietava les hereves de la que va ser reina de las mañanas. Per això, no s’entén que afrontessin amb tants plors aquesta separació de María Teresa i el seu últim ex. Haurien d’estar contentes, no? Jo crec que ploren perquè els va tocar fer l’esforç de fer-lo bo davant l’audiència. I elles no són de fer grans esforços...

Però a mi el que em sap greu és que Campos I pugui estar trista. Una dona amb el cap tant al lloc com ella, amb un cercle social ampli i amb bastants recursos econòmics hauria de ser conscient que canviar d’any convertida en una single urbana és una gran notícia. Nova dècada i lliure de càrregues! What else Mari Tere? Amb el canvi climàtic, Benidorm ja no tanca les portes i està ple de jubilats àvids d’aventures tot l’any.

És cert que trobar un vidu o un solter senil és més difícil que trobar una viuda o soltera de la mateixa edat, però María Teresa s’hauria de centrar en el plaer de buscar. En el plaer de criticar l’ex amb un desconegut que, com que també vol lligar, li donarà la raó al 100%.

Edmundo, Déu de la prosperitat

Maria Teresa s’ha de focalitzar en les oportunitats que s’obren per a ella amb el 2020. A banda de treure’s de sobre una persona que no era de fiar -no et pots fer el Grecian 2.000 als 70 anys i pretendre semblar algú que no menteix...-, al mateix temps permet a les seves filles poder guanyar-se la vida per si soles durant un bon temps. Gràcies a la venda de la seva incomprensible pena en diferents suports i per fascicles, 2020 pot ser un any pròsper per a elles i això per a una mare també hauria de ser motiu d’alegria. Edmundo és la seva Bruixa d’Or!

Ves que fins i tot no acabin fent una sessió freudiana en directe al Sábado Deluxe per descobrir per què estan realment tan tristes. ¡Qué tiempo tan infeliz!, potser es podria dir l’hipotètic especial. En homenatge al format de melancolia que va presentar Campos I a Telecinco durant gairebé 10 anys. L’any que arriba la recessió a Espanya, elles han trobat un filó. I a sobre ploren. Quina poca empatia social.

Tot i que la ruptura ha commocionat Espanya perquè es un estat molt visceral, a mi l’única cosa que em sap greu és que no veuré María Teresa casar-se. Sempre vaig pensar que, per poder rascar algun euro, faria una espècie de xou nupcial comercialitzable. No te lo perdonaré jamás, Bigote.

Però, mira, ara que s’ha mort -el 22 de desembre- Emanuel Ungaro, l’últim deixeble de Cristóbal Balenciaga que quedava viu, les bodes m’agraden una mica menys. Va fer vestits que van marcar una llarga època. Entre aquests, el de la filla de la duquessa d’Alba per casar-se amb el torero que ara opina de tot amb Susanna Griso. El mite de la costura se n’ha anat una mica per la porta del darrere, ignorat. Queda clar que, a la vida, per triomfar a l’engròs, abans de fer art, millor que repeteixis sense parar: “ Piticlín-piticlín”.