Rihanna, la cantant més rica (sense cantar)

Rihanna és l’encarnació del nou model de famosos amb qui haurem de conviure. Una nova mena de semideus amb tanta repercussió en mitjans i xarxes socials que penjarien una foto a Instagram amb un colom de Barcelona i, cinc minuts més tard, aquestes bestioles deixarien de ser les rates de l’aire per convertir-se en un oscuro objeto de deseo, com deia aquell sexista anunci de Ron Barceló.

A l’espera que Rihanna converteixi els coloms en or i una manada de fans de la diva segresti tots els colúmbids de la ciutat, cal dir que a la de Barbados ja li ha anat molt bé. N’ha deixat constància aquesta setmana la revista Forbes, que haanunciat que la intèrpret de Work s’ha convertit en la cantant més rica del planeta amb 31 anys i només 15 en el negoci artístic. I això que no treu cap disc des d’Anti, el 2016.

Ja els ha passat, per tant, la mà per la cara a Beyoncé, Céline Dion i el seu Titanic i la mateixa Madonna, que amb els anys que fa que belluga hauria de ser pràcticament imbatible. Però Rihanna és de la nova generació, de les d’acceleració ràpida. De les que tenen tants seguidors i fascinen tant els mitjans -principalment per no seguir els patrons- que els efectes de tot el que fa són enormes i immediats.

I sabedora d’això, què ha fet Rihanna? Doncs esprémer aquest potencial al màxim. En poc temps ha deixat de ser una cantant més en el superpoblat mercat de les dives del pop per convertir-se en una empresària digna d’estudi de les millors escoles d’empresarials del món. Des que no canta, l’artista ha creat la marca Fenty, que és el seu cognom real, per comercialitzar-hi des de roba interior femenina -inclusiva racialment amb els tons i físicament amb les talles...- fins a cosmètica. Això després d’haver dissenyat per a Puma vambes que en mitja hora s’esgotaven, texans per a Armani, joies per a Chopard o talons per a Manolo Blahnik.

600 milions i pujant

Amb tot això i la música, RiRi ja acumula un patrimoni de 600 milions de dòlars. Una barbaritat que podria acabar sent el doble si li funciona la seva última idea: dedicar-se al luxe. D’entrada sembla que el projecte li portarà bones notícies perquè s’ha buscat els millors aliats: LVMH. La família Arnault, propietària d’aquest imperi, vol fer d’ella la primera dona negra al capdavant d’una firma de luxe, cosa que en l’era de la pluralitat i de l’empoderament femení és una necessitat peremptòria.

Si amb el luxe li va igual de bé que amb el públic mainstream haurà tocat el cel, si és que amb 600 milions encara no hi era. De moment, el que deixa clar el projecte és que tan conscients com són a can LVMH -amos de Louis Vuitton o Givenchy, per posar dos exemples- que en el negoci de la moda tot puja i baixa molt ràpid, el fitxatge de la cantant és una aposta de futur per quan la gent rica ja no vulgui només glamur d’origen clàssic i reclami modernitat 2.0. Per quan els mil·lennials siguin rics, en definitiva...

La particularitat de la fama postmoderna de Rihanna és que, a banda de l’altaveu, també té la gràcia. Perquè té un gust entre exclusiu i modern però exòtic i de barri, que coincideix amb el que una enorme massa de gent vol veure, aspira a ser i vol portar algun dia. Per això, en el moment en què l’artista n’ha estat conscient, ha entès que cobrar per fer una campanya per a un tercer -com feia ella mentre exercia de cantant- és perdre diners absurdament i què millor que fer-se campanyes per a ella mateixa. D’aquí que hagi muntat els seus propis xiringuitos.

Emparentada amb l’Aràbia Saudita

Ja queden enrere els seus moments personals més esbojarrats disculpant Chris Brown públicament per haver-la maltractat. Ja no perd el temps amb més trinxeraires -algun dia aniré a fer psicoanàlisi per saber per què sempre em fa riure aquesta paraula...- i surt amb un empresari saudita milionari com ell sol que, alguna vegada, fins i tot pren el te amb la reina Elisabet II. Es diu Hassan Jameel i té una formació que la voldria per a mi, li interessa l’art i li espera heretar un patrimoni de 1.000 milions d’euros. Definitivament, la de Barbados ja no deixa anar la calculadora en tot el dia.

En definitiva, el cas de Rihanna evidencia que la distribució actual de la fama és com la de la riquesa. Cada cop més desigual. Ja no queda classe mitjana. Per una banda hi ha jornalers de la fama que van a tant per programa per pagar-se els pits de plàstic i els implants capil·lars de Turquia, i per l’altra hi ha els famosos que són tan omnipotents que tenen més impacte internacional que alguns caps d’estat.

De l’altre gran escenari que planteja el cas de Rihanna encara no se’n sap gairebé res perquè és futur. ¿Aquestes estrelles que han arribat tan amunt tan ràpid seran fugaces o s’hi mantindran? En l’era del like que elles han cultivat, ¿es podrà sobreviure sense tants likes? Que difícil de contestar. Només podem esperar. Jo l’únic que puc dir ara per ara és que espero que no se li ocorri muntar un diari, perquè, amb l’èxit que té, ens deixaria a tots sense feina!