Toni Cruanyes: “Valoro molt els amics de sempre perquè ens coneixem de quan tot era més difícil”

BarcelonaQuan estudiava periodisme, Toni Cruanyes va deixar Canet de Mar i es va instal·lar en un pis del carrer Casp de Barcelona que compartia amb la seva colla d’amics. Al Pere Riera i a la Lídia Roig els coneixia de l’institut, i a la Gemma Casamajó de la facultat. “Jo era el que sempre netejava tard, el més desorganitzat, però no m’ho han tingut en compte, m’ho perdonaven”, bromeja Cruanyes.

Tot i que la Lídia no vivia amb ells, s’hi deixava caure sovint, al pis de Casp, i tots quatre van compartir una etapa que va ser alhora de descoberta i també de crisis vitals. “Va ser una època en què a tots ens van passar coses. La mare de la Gemma va morir d’un accident a mitja carrera, aleshores ella era molt jove i va ser molt dur. El Pere va tenir una crisi vocacional, perquè va començar a estudiar dret però en realitat volia dedicar-se al teatre, i a la seva família li va costar molt d’acceptar el canvi. Per part meva hi havia la sortida de l’armari. Jo tenia molt clar que era gai, però fa vint anys era una mica més complicat. Assumir-ho, explicar-ho a casa…”

Malgrat les dificultats, tots quatre van anar fent camí junts i, quan ho mira amb perspectiva, Cruanyes s’adona que han viscut “vides en paral·lel però amb ritmes diferents”. “És curiós perquè vam viure junts les nostres crisis de joventut, i ara estem vivint les nostres il·lusions com a pares novells, i també hem viscut junts les nostres aspiracions i frustracions professionals”, reflexiona el periodista. D’alguna manera, diu, han compartit una “visió en horitzontal de la vida”. “A diferència de la relació que s’estableix entre pares i fills -que es troben en moments vitals molt diferents-, amb els amics generacionals comparteixes un camí que va canviant, i t’adones que les teves preocupacions i visions de la vida també són les d’ells, perquè heu evolucionat de manera similar, i trobo que això et fa sentir molt acompanyat a la vida”.

Fins i tot quan els seus camins s’han separat -per feina, Cruanyes ha viscut a Londres, París o Nova York-, sempre s’han mantingut units. “Recordo una vegada a Nova York que havíem d’agafar un autobús d’aquests barats que van molt carregats, i ens vam adonar que la Lídia s’havia quedat fora. Vaig haver de cridar « She is my friend! She is my friend! », i per sort va poder pujar. «She is my friend » és el nom del nostre grup de WhatsApp”, riu Cruanyes.

Quan surts a la tele, diu el periodista, “molta gent vol ser a prop teu, i gairebé tothom és amable amb tu”. “Per això valoro molt els amics que conec des de sempre, perquè ens coneixem de les èpoques en què tot era més difícil i tot era possible”, conclou.