ENTRE AMICS

Toni Ponce: “Quan ets un nen és molt important tenir amics”

La vida de l'esportista va canviar el 2012 amb els Jocs de Londres, quan a través de la televisió va descobrir l’existència de nedadors paralímpics

Cada dia, Toni Ponce passa entre sis i set hores a la piscina del Centre D’Alt Rendiment de Sant Cugat. Afortunadament, no està sol. L’acompanyen la Marian Polo, l’Óscar Salguero i la Núria Marquès, a més del seu entrenador, el Jaume Marcé. L’exigència és màxima: s’estan preparant per a les classificatòries que els poden portar a participar en els Jocs Paralímpics de Tòquio, el 2020. “Ens donem molt suport els uns als altres. De vegades estàs fet una merda, però no ho dius al teu entrenador, ho dius als teus companys”, diu rient.

Ponce, campió d’Europa dels 100 metres braça, no ho ha tingut gens fàcil per arribar on és ara. Va néixer amb una paraparèsia espàstica bilateral degenerativa que, des de ben petit, li dificultava caminar amb normalitat. “No em va impedir jugar amb els meus amics -explica- perquè per sort els meus pares mai em van voler tancar en una bombolla, i gràcies a això sempre em vaig sentir un nen més. Quan queia perquè les cames em fallaven, el meu pare no em donava la mà. Pot sonar dur, però això va fer que quan jugava a futbol amb els meus amics i queia m’aixequés i seguís jugant. A la resta de nens això els donava confiança, perquè veien que era un més. Tenia molts amics, i quan ets un nen això és molt important”, defensa.

Convençut que podia fer tot el que es proposés, Ponce va començar a nedar amb sis anys, però als catorze va decidir abandonar després de participar en una competició i quedar l’últim. “Em va afectar bastant, i vaig pensar que no servia per a això”. Va deixar de fer esport i va començar a estudiar. Tot va canviar el 2012 amb els Jocs de Londres, quan a través de la televisió va descobrir l’existència de nedadors paralímpics. Ponce s’havia engreixat i superava els 100 quilos, però es va tornar a entrenar i, contra tot pronòstic, el 2016 va debutar als Jocs de Rio.

“Amb els meus companys d’entrenament ens uneix justament això -reivindica-, som amics perquè hem triat enfocar la vida d’una manera similar, i compartim la passió de la natació. Ens entenem i ens ajudem mútuament”. Ningú millor que la Núria, l’Óscar, la Marian i el Jaume (a banda de la família, esclar) per entendre les decisions que Ponce ha de prendre per perseguir els seus somnis. No són senzilles: l’esport d’elit accelera la degeneració del seu sistema nerviós, i des de fa un temps ha començat a utilitzar cadira de rodes. El seu neuròleg l’hi va plantejar així: “Com a doctor, et recomano que deixis l’esport d’elit. Com a persona, et recomano que facis el que et faci feliç”. Ponce té clar que ser a Tòquio el 2020, acompanyat dels seus amics, és el que el farà feliç.

El + vist

El + comentat