Xavier Mas Craviotto: “Aquells tres dies en què vaig conèixer la Laia i l’Adri van ser com si tot s’hagués quedat aturat”
Després de tres dies molt intensos en el Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra a Olot, els tres joves van seguir en contacte
BarcelonaAmb 22 anys, fer amics de colònies no és l’habitual. Esclar que les colònies on Xavier Mas Craviotto va conèixer Laia Maldonado i Adrián Salcedo tampoc no eren unes colònies habituals. Tots tres participaven en el Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, un premi que incloïa tres dies de convivència en un alberg a Olot amb la resta de finalistes, l’octubre passat, i on Mas Craviotto es va alçar guanyador amb el poemari Renills de cavall negre.
El primer dia, explica, els catorze finalistes van recitar alguns dels seus poemes davant de la resta de companys. “Va ser molt divertit, perquè, quan vaig acabar de recitar, la Laia em va enumerar les meves influències -Maria Cabrera, Maria Sevilla, Guillem Gavaldà...-, i em va dir que les havia reconegudes perquè també eren les seves influències. Quan ella va recitar els seus poemes vaig veure que era cert”, recorda l’escriptor. La manera com entenen la poesia, diu, va fer que connectessin de seguida, i el mateix els va passar amb Adrián Salcedo. “Compartim interessos temàtics, com ara si el llenguatge és el que fa la realitat o és al revés. L’Adri, segurament, fa una poesia molt més condensada que la nostra, té una capacitat de suggestió impressionant, i això també ens interessa molt: la destil·lació lenta dels poemes, com suggerir amb poques paraules tantes idees, dir tant amb tan poc”.
Després de tres dies molt intensos a Olot, els tres joves van seguir en contacte. “Tot el grup mantenim el contacte, però amb l’Adri i la Laia hi parlo cada dia. El cert és que aquells tres dies van ser com si hagués quedat tot aturat, com si ens haguessin tret del món i després ens hi haguessin tornat a ficar. Vaig sortir d’allà amb molts esquemes mentals desfets, amb moltes ganes de llegir poetes que no coneixia, i amb la sensació que jo havia canviat”.
A mitjans d’abril, la Laia i el Xavier se’n van anar junts a un orfenat de Kpando, a Ghana. Després de guanyar una quinzena de guardons en un any, entre els quals el premi Documenta per La mort lenta, Mas Craviotto reconeix que estava desbordat. “Ho estava passant realment malament, i la Laia, que se’n va adonar, em va oferir d’anar-hi amb ella i la seva ONG, Un Llapis per Ghana”. L’escriptor va pensar que li aniria bé per ajustar el seu punt de vista -“Les coses que ens envolten, quan ens les mirem de lluny, no són tan importants”- i va acceptar l’oferiment. Un cop més, alguna cosa va canviar dins seu amb aquella experiència. A Ghana, va escriure en tornar, “el temps s’arrossega lent i duu el desert a dintre”. “Tot anava a un altre ritme -insisteix-, i va ser molt bonic compartir aquest ritme nou amb algú amb qui he compartit la vida aquí. Si la Laia i jo ja estàvem units, ara ho estem encara més”.
