04/10/2020

Pobres dones llestes...

4 min
Pobres dones llestes...

BarcelonaNo sé si han vist la sèrie Ratched, a Netflix. Bé, de fet, no sé ni si vostès tenen Netflix, una cosa que ja donem per normal quan de normal no en té res. Perquè haver de pagar cada mes per veure coses dignes a la tele quan hi ha més de 30 cadenes disponibles a la TDT ens hauria de fer pensar que potser alguna cosa falla en l’obligada tasca de servei públic de la televisió. Però, debats a banda, si vostès tenen aquesta opció, els recomano que se la mirin. La ficció, que té com a autor i productor Ryan Murphy -al qual li va bé tot el que toca-, es presenta com la preqüela de la pel·lícula Algú va volar sobre el niu del cucut, que es va emportar cinc Oscars dels grossos l’any 1975. Si no l’han vist, haurien de fer-ho. Si la van veure llavors, potser també estaria bé que la recuperessin, ja que permet treure-li més suc a la sèrie, tot i que no és imprescindible.

De la sèrie triomfa tot: l’ambientació a la Nord-amèrica dels anys 40, una factura acuradíssima, el vestuari, un càsting de primer ordre -Cynthia Nixon, Sharon Stone, Finn Wittrock, Judy Davis...-, un argument poc comú, una trama que t’intriga i t’enganxa... Però per a mi el principal actiu de la sèrie és Sarah Paulson, la protagonista, que interpreta magistralment el complicat paper de Mildred Ratched, la infermera que fa de nexe amb la pel·lícula i pel qual el 1975 ja li van donar l’Oscar a Louise Fletcher. Paulson, de 45 anys, sap representar amb només la mirada les tenebres misterioses de la ment humana de les quals Murphy impregna tan bé molts dels seus personatges. Potser per això l’actriu és tan imprescindible a Ratched, perquè té aquesta aura escènica tan particular que li permet fer de meravella papers tan singulars com el d’aquesta infermera d’un psiquiàtric a la qual se li va escapant de les mans el monstre que porta dins.

Ella i Murphy han sigut fins ara garantia d’èxit. Plegats ja van protagonitzar un aplaudit duet a American Horror Story. Freak Show, on ella feia dos papers en un interpretant les bessones siameses Tattler. De fet, allí ja hi va sortir també Wittrock, que estava també fantàstic però que a mi em va robar el cor -sorry, not sorry - a The Assassination of Gianni Versace: American Crime Story.

Després de l’estrena recent de Ratched, han sigut molts els mitjans que n’han parlat però massa pocs els que n’han parlat només en clau interpretativa. I és que resulta que -primer agreujant- Sarah Paulson és lesbiana, se li va acudir viure-ho amb naturalitat -segon agreujant- i, a més, -tercer agreujant- manté una relació amb Holland Taylor, una altra actriu coneguda i exitosa, -quart agreujant- que és 32 anys més gran que ella.

Realment, el 2020 es preveia un any de molts reptes, però que encara brotin com bolets per la xarxa notícies que tinguin com a element central que dues dones que són parella es porten molts anys és molt lamentable. Prou com per evidenciar com d’endarrerits anem a l’hora de tractar amb igualtat homes i dones, joves i vells o homosexuals i heterosexuals. L’aproximació mediàtica al cas de Paulson és la constatació que anem malament en els tres binomis. Fatal quan s’ajunten tots, esclar.

Diguin-me vostès quant de temps fa que no veuen cap notícia protagonitzada per un home que tingui l’edat com a element principal. Diré més: quantes n’han vist on l’interès se centri en el fet que una dona hagi trobat un nòvio més jove? Fins i tot diria que l’edat tampoc és notícia quan s’ajunten dos homes que es porten una quantitat d’anys notable. Ara bé, si la mateixa situació es dona entre dues dones, ja tot és igual i no ens podem resistir al titular.

Sobredosi informativa, com a antídot

M’agrada especialment la reacció d’elles dues davant d’aquesta injusta situació. En lloc de ser dos bulldogs i reaccionar com a feres cada cop que els periodistes els pregunten per la seva relació en comptes de pel seu excel·lent treball, en parlen tant com calgui i amb tota la calma. Es nota que han optat per sepultar amb informació els periodistes per assassinar el morbo i que d’aquí poc ja no els ho preguntin més. Es tracta de provocar al seu tema una mort per sobredosi. Ben jugat. Sembla que Paulson i Taylor són persones intel·ligents. Com deuen estar patint, pobres, entre tanta mediocritat! Per cert, recorden algun periodista preguntant-li a Bersluconi en alguna roda de premsa política sobre la seva actual parella, que és 53 anys més jove? Se levanta la sesión.

Per acabar, no m’agradaria plegar sense mencionar una altra dona intel·ligent en un entorn limitant: la reina Letícia. La consort segueix activa a pesar de tot el que està passant a Espanya -i no em refereixo a la pandèmia-. Un mitjà titulava aquesta setmana amb to gairebé heroic que havia anat a un acte al barri vallecà d’Entrevías, un dels més humils de la zona. “En un dels barris de Madrid amb restriccions i sense premsa: l’últim acte de la reina Letícia”, escrivia el mitjà. Es veu que a la Casa Reial havien desaconsellat a la premsa d’anar a cobrir l’acte. Com mostrant preocupació per la premsa que els amarga la vida.

Quin somni deuen estar vivint sense premsa a tocar: ja tenen tot el relat per a ells. Ja no queda cap possibilitat que els agafin en fals. La premsa a casa i el material que es fa públic sent seleccionat i sense possibilitat de rèplica. Democràticament, increïble. Espanyolament, versemblant. Sort que són tan maldestres que ni evitant la presència de periodistes aconsegueixen fer quedar bé la institució. La reina surt a totes les fotos de la “reunió de treball a la Confederació Salut Mental Espanya” amb el bolígraf tapat i la llibreta tancada. No va trobar res d’interessant per apuntar? A vegades -durant molt poqueta estona...- em fa pena la gent monàrquica espanyola, deuen haver de fer un esforç sobrenatural per defensar la seva causa.

stats