Joan Collins, desencadenada

BarcelonaLa precaució pròpia de qui sap que la vida és molt llarga i que no se sap mai a la porta de qui s'haurà de trucar per superar un mal moment fa que, en general, la gent eviti les col·lisions i somrigui davant de coses que en realitat li fan fàstic. Tot i això, hi ha una edat crítica a partir de la qual les persones senten que ja no tenen cap necessitat de callar perquè tenen la pensió de jubilació assegurada, la hipoteca pagada i la pell ja massa endurida per preocupar-se per si s'omplirà l'església el dia del seu enterrament. Aquest és l'estat actual de Joan Collins, una icona pop de 88 anys que ja ha somrigut sense ganes massa cops i que també ja fa massa que no publicava cap nou llibre de memòries, cosa que ja va fer fa anys amb un èxit de vendes notable.

Vuit anys després del seu darrer llibre de no-ficció, l'actriu que va conèixer la fama en majúscules de la mà de Dynasty, on donava vida a Alexis Carrington, torna amb el llibre autobiogràfic My unapologetic diaries, que en català correcte podríem traduir com Els meus diaris sense remordiments, però que en realitat tots sabem que s'hauria de dir Els meus diaris sense filtres. El seu text, del qual ja s'han generat filtracions, recull sense censura algunes de les vivències de Collins amb persones enormement conegudes a les quals tracta sense gaires miraments, cosa que només té dret a fer qui, com ella, ha sigut una bona professional de la fama i no una simple aprofitada de la situació.

70 anys després d'haver debutat en el món de la interpretació, aquesta filla d'una família acomodada del barri londinenc de Paddington diu que ja s'ha fabricat la "pell gruixuda" necessària per poder sobreviure a set dècades en aquest sector. I té raó. Quantes estrelles desapareixen un dia i mai més ningú en torna a saber res? Moltíssimes! I no les recordem, perquè el nostre cervell oblida tots aquells personatges que no són veritablement estrelles. A ella, en canvi, no l'hem oblidat perquè, entre cine i televisió, quan no ha tingut feina s'ha encarregat d'escriure gairebé una vintena de llibres entre ficció i no-ficció, cosa que sempre l'ha mantingut en l'actualitat. Ara, arran de la pandèmia, ha tornat a tenir massa temps lliure i, per desgràcia dels famosos amb qui s'ha creuat, va decidir repassar els seus diaris dels anys noranta. Una pensada que ha acabat desembocant en un llibre oportú. "El meu agent va pensar que podria ser interessant. Pràcticament cada nit, quan arribava a casa, li parlava a un dictàfon. Després ho vaig guardar i ho vaig oblidar", ha dit l'artista sobre unes cintes gravades amb regularitat entre el 1989 i el 2006, com si fos la versió glamurosa del comissari Villarejo.

En aquest llibre de crítica contra tot, Collins diu que al Hollywood on ella va treballar "tothom havia de pesar cinc quilos menys del seu pes saludable", cosa que assegura que la va obligar a passar gana per poder treballar a la Meca del cine, on una de les feines principals era brillar sobre la catifa vermella i fer contactes en les festes posteriors. Però això ha canviat molt. Segons ella, d'allò ja no en queda res: "Tots es vesteixen amb vestits i joies prestats, posen per a l'Instagram i després se'n van a casa". "Realment no hi ha vida nocturna. O, si n'hi ha, és molt secreta", lamenta l'artista, que també critica que aquelles festes de "borratxeres i xafarderies" ja no existeixen. "Pràcticament tots els que conec ja no beuen. És un art moribund", ironitza l'actriu.

Sobre les artistes amb qui s'ha creuat durant els anys en què matava l'insomni parlant amb una gravadora, una de les que en surt més mal parada és Sharon Stone, de la qual diu que és "una dona pagada de si mateixa". No és el cas, en canvi, de Diana de Gal·les, a la qual considerava una persona "molt vulnerable", cosa que es pot llegir com una crítica a la família reial anglesa i a la mateixa reina. El 1983, Elisabet II va fer Collins membre de l'Orde de l'Imperi Britànic per la seva prolífica carrera professional.

Més enllà de les dones, Collins també es queda a gust amb alguns homes. Qualifica Donald Trump de "pallasso descortès" i de Boris Johnson diu sense exagerar gens ni mica que "es pentina amb una batedora". Entre els seus companys de professió, en surt mig ben parat Gregory Peck, al qual considerava "una mica avorrit però adorable". Té menys pietat amb Frank Sinatra, de qui diu que li va fer llàstima un cop quan van coincidir a l'aniversari de l'actor Roger Moore. "És horriblement trist veure aquesta icona daurada convertida en un vell confós", assegura sobre el cantant de My way.

Collins, que ha estat casada cinc cops, també parla d'amors en el seu llibre. Però no dels que tots coneixíem sinó d'un que va existir però que no va ser correspost. Per ella, esclar. L'afectat per la negativa va ser George Peppard, conegut pel seu paper a Esmorzar amb diamants, que li va anar a fer un petó creient que sent tan guapo res podia sortir-li malament. Ella diu que li va recordar que estava casada i que tenia dos fills esperant-la a casa, uns arguments que ell va intentar combatre amb un efectista: "I això què importa?" No li va sortir bé i Collins diu que no va caure al parany. També seria una llàstima que sent l'autora de les seves pròpies memòries expliqués coses que la deixen en mal lloc...

Collins, que porta des dels 66 anys casada amb el productor Percy Gibson –que té 32 anys menys que ella–, diu que segueix "totalment enamorada" del seu marit. Abans d'ell va estar casada amb Maxwell Reed, Anthony Newley –pare dels seus dos fills–, Ronald S. Kass i Peter Holm. Al costat de tots ells diu que s'ha convertit en una "cínica respecte a Hollywood", una indústria en si mateixa sobre la qual només lamenta haver-se perdut els papers de Cruella i de Cleòpatra. Realment, ara que ho diu, té tota la raó del món. La pena que no els hagi fet no només és seva, sinó també nostra. Però ben mirat, amb el temps lliure que va tenir gràcies a no haver fet aquests papers va anar a festes que ara s'han convertit en delicioses anècdotes que alimenten les nostres petites estones d'avorriment.