L’hotel del glamur, la màfia i la revolució

Com a periodista ocupat en entendre i explicar la part més prescindible de la vida, habitualment et toca parlar d’establiments que per un motiu o per un altre s’han convertit en notícia. També de marques, que de sobte un dia ja no són només una marca, són ja una idea global sobre la qual la gent resulta que vol saber més. El mateix passa amb els personatges públics, que tot d’una un dia ja no són només presentadors o cantants, són emblemes d’una època, membres de moltes famílies o representants tàcits d’una estètica o d’una causa política.

El més graciós de quan comences a indagar en els orígens de marques, establiments o personatges és que molts cops hi descobreixes una història particular, habitualment desconeguda i, a vegades, gairebé increïble. Potser per això, l’última època hi ha hagut una epidèmia de relacions públiques i de gabinets de comunicació que han començat a trencar-se el cap dia i nit per donar un storytelling als seus clients i intentar aconseguir així que siguin una mica singulars enmig d’un entorn altament competitiu. O el que és el mateix, que tinguin algun element propi que els permeti que la gent i la premsa els recordin.

La llàstima, però, és que resulta molt evident quan un negoci existeix simplement perquè els seus amos volien guanyar diners, cosa que és molt lícita però que resulta poc sexi des del punt de vista narratiu. Llàstima per ells, esclar, que no han aconseguit fer-nos creure -tot i el dineral que els cobren...- el que els seus spin doctors els havien promès que els faria rics i coneguts. És a dir, que no cola que van obrir un restaurant en una via principal de Barcelona perquè van trobar un receptari de cuina vegana als Encants o un hotel a Salou perquè són fans de Tintín. M’entenen?

L’exageració i el retorçament argumental de molts negocis que volen ser especials queden esborrats de cop quan n’arriba un que té història de debò. Per exemple, l’Hotel Nacional de Cuba, que acaba de complir els 90 anys i, com passa sempre al país caribeny, està pràcticament idèntic que quan el van construir. L’edifici, el primer de Llatinoamèrica amb la carcassa d’acer, és història viva i acull anècdotes històriques, glamuroses i, fins i tot, delinqüencials. Entre d’altres, expliquen els actuals empleats de l’hotel -que té la consideració de Monument Nacional de Cuba i també la de Memòria del Món de la Unesco-, que al seu jardí hi havia trinxeres, túnels i fins i tot canons preparats per protegir l’Havana si finalment avançava la invasió nord-americana de l’illa a través de la badia de Cochinos.

Fins a l’establiment s’hi han desplaçat durant dècades tots els personatges importants que han visitat l’illa, cosa que segueixen fent, encara que molts cops ja no s’hi quedin a dormir perquè altres establiments superen en comoditats aquesta històrica construcció de vuit pisos. Personatges de totes les èpoques s’han deixat seduir per aquest hotel ubicat al barri capitalí del Vedado i per la seva posada en escena clàssica tan similar a la de grans hotels de Nova York com el Waldorf Astoria o el Plaza, llocs on s’havia format el seu primer director.

El menjador Aguiar, el bressol d’un crim

D’entre les històries de delinqüència destaquen les que va protagonitzar la màfia italoamericana allà als anys trenta, quan utilitzaven la Gran Antilla com el lloc d’evasió de la llei seca, que imperava inflexible en el seu país. Entre moltes altres, recorden des de l’hotel que allà es va decidir l’assassinat de Ben Siegel, conegut com l’ideòleg de Las Vegas. Concretament, des del majestuós menjador Aguiar de l’hotel. La màfia s’hi va sentir còmoda i el 1946 els capos nord-americans van organitzar-hi una cimera per decidir com es repartien el negoci de Cuba, que ja s’havia convertit en el lloc d’esbarjo dels nord-americans amb set i diners.

En l’àmbit de la fama i el glamur, una de les activitats que més interès desperta als turistes és visitar l’habitació on Ava Gardner i Frank Sinatra van fer la cullereta els dies que van viatjar a Cuba per celebrar el seu viatge de noces. Diu la llegenda que quan ell s’adormia ella se n’anava a conèixer la nit de l’Havana real, fora d’aquells murs opulents; també que a l’habitació del costat s’hi allotjava el cap de la màfia Charles Lucky LucianoLucky. Sinatra mai viatjava sol i Cuba no era una excepció.

En una espècie de galeria de la fama, l’hotel exposa des d’una ruleta del casino que s’hi va inaugurar el 1956 fins a un bagul que algú va oblidar a la recepció i mai més va reclamar. La ruleta va girar poc temps perquè Fidel Castro va prohibir el joc l’any 1959, i així segueix la cosa. Tot i això, la llista de celebritats que han passat per allà és extensíssima i compta amb més d’un centenar de caps d’estat, que van des de Winston Churchill a Barack Obama. Walt Disney, Cantinflas, María Félix, Marlon Brando, Lola Flores, Sara Montiel o Rita Hayworth són alguns dels noms del glamur clàssic que van passar per allà fins que al triomfar la revolució l’hotel va tenir invitats molt més intel·lectuals. Va recuperar amb el temps alguns dels clients que havia deixat passar. Per exemple, Nat King Cole, a qui no van allotjar al principi perquè era negre. Als 90 es va reobrir el turisme a l’illa, cosa que va canviar de nou el perfil dels seus visitants.

Ara, en plena pandèmia, l’hotel està obert però a mig gas a l’espera que la lliure circulació de viatgers torni a omplir el seu lobi de curiosos i d’interessats en la història. Després de 90 anys, el repte més gran de l’edifici expliquen els seus responsables que és garantir “la conservació” sense boicotejar-ne les comoditats. No és una tasca menor la que els espera, però vist des d’aquí el que resulta més rellevant és que almenys, quan acabi la pandèmia, l’hotel seguirà sent seu i no d’un fons voltor, com passarà amb tants establiments de casa nostra. Tant dels que tenen història com dels que se la inventen.