Lorraine Seay, la dona darrere de Noah Gordon

BarcelonaMorir als 95 anys després d'haver-te dedicat tota la vida a un ofici tan cobdiciat, i per tan pocs assolit, com ser escriptor es pot considerar tot un èxit. Aquest és el cas de Noah Gordon, autor de llibres tan venuts com El metge –que tot i ser publicat el 1996 es continua venent– i que fins i tot han acabat a la gran pantalla. No obstant, com sempre passa, pocs saben que darrere d'aquest home s'hi amaga el discret sacrifici d'una dona. Un silenciós esforç que va servir perquè el món no es perdés l'escriptor i perquè l'escriptor no es perdés el món. Un generós exercici de renúncia als propis objectius en favor dels de l'altre del qual pocs han aixecat acta ara que ha depassat ell.

I és que dels seus 95 anys, Noah Gordon n'havia passat 70 al costat de la seva esposa, Lorraine Seay, a qui va conèixer a la universitat i que va ser la primera persona que va apostar per aquell candidat a escriptor, que als 25 anys ho tenia encara tot per demostrar. En un context molt complicat i ple de dubtes, mentre el món es recuperava de la Segona Guerra Mundial, la icona de la novel·la històrica era només un jove d'ascendència jueva que s'havia matriculat a medicina perquè els seus pares eren metges i li havien inflat el cap perquè ell també ho fos. Creien, fins i tot, que això el podria salvar de l'extermini si hi tornava a haver una guerra, ja que als metges sempre se'ls perdonava la vida perquè eren molt útils.

Però per més motius racionals que li donessin, Gordon tenia un batec especial amb l'escriptura, i a la meitat de la carrera va decidir que estudiaria periodisme, un pas previ per a molts escriptors. Sense dir-ho als seus pares, va cursar aquests estudis fins que els va acabar, en contra, esclar, de la voluntat de la família, que al final ho va acabar esbrinant tot. En aquell moment tan decisori per al seu futur, va arribar la peça que faltava per capgirar la història encara més: la seva nòvia Lorraine, de la qual ja no se separaria mai més. "El món mai no seria el mateix", va dir temps després en una entrevista sobre aquell moment. Quan ella es va llicenciar en filologia alemanya, ell va aconseguir una feina com a editor a Nova York i es van casar.

La parella va abandonar la gran ciutat quan va néixer el primer fill i van decidir tornar a Massachusetts, on s'havien conegut. A pesar d'haver deixat de viure al melic del món, ell mai va abandonar la seva idea de ser escriptor, inspirat en els contes que li havien robat el cor de petit i que encara recordava. Ja amb tres fills, va enviar una idea a una editorial i li van donar el vistiplau per publicar la seva primera novel·la. "Lorraine va demostrar ser la dona d'un escriptor", va explicar ell fa anys recordant l'instant en què ella va regalar-li un "Si ho vols, fes-ho". Ella va agafar les regnes econòmiques de la família fins que al cap dels anys ell va emprendre el vol com a escriptor. També era la que se sacrificava fent la feina més desagraïda en relació a l'escriptura. Perquè a Noah Gordon li quedés només la tasca creativa, ella s'encarregava de les rutinàries tasques d'edició.

Un cop van donar estudis als seus tres fills, Gordon va necessitar un canvi de vida per escriure més i millor. En aquell moment, va voler anar a viure al camp i ella el va seguir de nou. A la casa on es van instal·lar, i on van muntar una plantació d'arbres de Nadal per tirar endavant, és on Gordon va trobar la inspiració per escriure la trilogia de la família Cole, entre els llibres de la qual hi ha el cèlebre El metge. Em pregunto si hauria existit aquest autor sense el suport incondicional de la seva esposa, que també ha estat la seva fan, la mare dels seus fills, la seva editora, la que li ha pagat factures durant un temps i la que ha fet tot el que estava al seu abast perquè ell triomfés. Quan la Lorraine es mori, segurament ningú li farà un obituari perquè no tenia una obra literària com la del seu marit, però no sembla exagerat dir que la seva obra mestra va ser l'èxit del seu marit.

No sé com deu ser trobar-se de cop sense la persona amb la qual has compartit 70 anys de la teva vida. La gràcia d'avançar conjuntament s'acaba de cop. ¿Quina gràcia deu tenir el que ve després quan has estat set dècades acostumat a compartir cada pas? ¿La serenor que confereix tenir-te les mides tan ben preses amb el teu company de vida de cop també es deu esfumar o persisteix encara que ja no hi sigui? ¿El sentiment de buidor deu ser tan gran com quan a un bessó se li mor l'altre?

Avui dia relacions sentimentals d'aquest calibre semblen inversemblants. Els famosos fugaços que broten per les xarxes tenen relacions tan efímeres com la seva fama. Una setmana fan veure que només són amics i deixen córrer rumors; un mes després es presenten al gran públic. Un any són només nòvios; el següent es casen amb una boda pensada només per deixar fotos publicables. I tres anys després se separen sense barallar-se perquè a les marques els encanten els perfils poc conflictius perquè els facin anuncis dels seus productes a Instagram. No vull ni pensar en les cròniques que ens tocarà escriure quan alguns d'aquests personatges faltin.