Entre amics
Gent 25/07/2019

Piera: “Soc escriptor perquè quan no tinc amics a qui escriure una carta escric per a ningú”

Per al poeta, l’amistat és la forma més pura d’amor: "A tot aquell a qui he dit amic, el mantinc en la memòria"

Selena Soro
3 min
Josep Piera amb amics de l’adolescència aParís l’any 1964.

BarcelonaPer al poeta Josep Piera, l’amistat és la forma més pura d’amor.“A tot aquell a qui he dit amic, el mantinc en la memòria”, assegura. I deixa anar alguns noms: Joan Pellicer i Pepe Castellar, persones que ja no hi són però que tampoc no marxaran mai del tot. Es van conèixer en l’adolescència, “el moment de la vida en què tot és nou i tot comença”. Joan Pellicer va ser qui li va descobrir “les qualitats literàries de la llengua que parlem”, i amb Pepe Castellar va fer un viatge inoblidable a París quan tan sols tenien 17anys. “Sense la coneixença d’aquestes persones, jo no seria qui soc”, diu Piera.

Per a l’escriptor, els amics de veritat són els que perduren en el temps, aquells “a qui comprens i que et comprenen, sense que calgui veure’s cada dia ni explicar-se la vida cada dia”. “Pot passar el temps, retrobar-te i entendre’t només amb una mirada, una abraçada, un somrís. L’amistat no té els avatars de l’amor”, reflexiona Piera, i afegeix: “En l’amor entren altres elements de la condició humana que sovint malbaraten aquesta ingènua passió que és l’amistat: la possessió, el sexe, l’esgotament físic… El sexe té a veure amb l’animalitat; l’amistat i l’amor són més humans, amb les seves contradiccions. El sexe el practiquem i és importantíssim, però com a animals. L’amistat i l’amor, en canvi, el practiquem com a persones”.

Amb els amics, diu, et tries d’una manera inconscient, “des de l’afinitat i l’afectivitat”. “No vol dir que l’amistat siguin dues persones bessones, idèntiques; de vegades també és a través de la diferència que s’arriba a l’entesa”, assegura. L’amistat canvia amb el temps, “igual que tot”. “Jo ara tinc molt més passat que futur, ho visc sense cap dramatisme. El temps transforma les amistats, però també les consolida i les enforteix”, reivindica.

Des que era adolescent, Piera s’ha considerat “una persona de correspondències”. “Amb els meus amics sempre m’havia escrit moltes cartes. Escrivíem cartes i el temps desapareixia, s’abolia. Tu escrivies la carta, però no sabies quan la rebia l’altra persona, ni quan et contestaria”. Això els correus electrònics no ho tenen, diu. “Ara sembla que tot ha de ser curt i ràpid”, reflexiona.

Per això, encara avui, una de les coses que li generen més satisfacció és obrir la bústia i veure una carta manuscrita: “És com algú que apareix”. De fet, conclou Piera, “crec que soc escriptor perquè, quan no tinc ningú a qui escriure una carta, escric per a ningú”.

stats