No es pot ser més blanc

Diuen que els pobladors de l’Àrtic tenen un enorme ventall de paraules per referir-se al color blanc, un element molt habitual en les seves vides, des del color dels seus paisatges fins al d’alguns dels animals que cacen. No sé si en deuen tenir cap, però, per referir-se al color blanc de Carles d’Anglaterra, príncep de Gal·les, que de tan blanc que és, és blanc fins i tot per dins. Perquè no estem parlant de cromatisme, estem parlant de mentalitat.

Ell i la seva dona, Camil·la de Cornualla, han fet ostentació de la seva blancor primermundista en un viatge aquesta setmana pel Carib que ha fet especial parada a Cuba. Diuen que hi han anat per enfortir les relacions del Regne Unit amb l’illa, però jo crec que hi han anat només perquè en la seva eterna hègira jubileta ja s’han polit tots els països de la Commonwealth i ara han d’anar rebuscant pels llibres d’història excuses per poder fer viatges d’estat a llocs del món que tenien pendents. Després de 60 anys de Revolución, ara se n’han enrecordat que l’Havana va ser britànica entre l’agost del 1762 i el juliol del 1763. Imserso historicista premium edition.

La seva visita a Cuba els ha portat a fer tots els papers de l’auca. S’han deixat veure al ballet d’ Alicia Alonso, en centres d’investigació mèdics, en una parada de xurros, a l’estudi de gravació Areíto EGREM (el més antic del país), en un gimnàs especialitzat en boxa i, fins i tot, en una barberia de l’Habana Vieja, per on van passejar amb un cordó sanitari d’un quilòmetre de distància amb els oriünds. De les poques anècdotes que han transcendit dels seus dies allà destaca, com deia al principi, la seva blancor aristocràticomental, per no dir-ne manca d’empatia.

La senyora de la xurreria, que va tenir la generositat d’obsequiar el futur rei britànic amb uns xurros, només va obtenir de l’etern hereu una evasiva. “Tenen molt bona pinta però ja he esmorzat, gràcies”, va deixar anar, incapaç de dissimular que ell aquell xurro de carrer no el tocaria ni amb el vestit anti-Ebola. Tampoc se’n va sortir la senyora de la barberia, a qui no li va deixar tocar ni mitja grenya reial i a la qual va menysprear dient-li que el que més li agradava del seu local era l’aire condicionat.

Suposo que a Carles li deu passar com als universitaris quan fan les pràctiques, que encara no saben gaire bé com reaccionar davant de determinades situacions relatives a la seva futura professió. El que passa és que ell encara és becari amb 70 anys. No obstant, i tot i que ja no li pot faltar gaire per debutar laboralment, diràs que se li farà menys feixuc que el cobreixin amb la capa d’ermini que no pas això d’haver-se de relacionar amb persones d’aquestes que es fan el llit i el dinar. Abans tenia Diana, que gaudia de conèixer gent normal, però amb Camil·la i el seu paraigua victorià la cosa canvia molt. De fet, més hauria valgut que anessin a Cuba pagant-s’ho ells i s’haguessin estalviat tot aquest xou per justificar el tiquet. En qualsevol de les fotos que s’han deixat fer, si la mires més de vint segons, sembla que realment hagin anat a Cuba a triar-se una Prissy, que si no saben qui és els diré que és qui li estrenyia la cotilla a Escarlata O’Hara.

Enfadar-se amb un país

També és bastant blancota la nostra admirada Madonna, que s’ha enfadat amb Portugal -sí, sencer, infants i pensionistes inclosos- perquè no l’han deixat passejar-se en cavall pel palau de Quinta Nova da Assunção, ubicat a Sintra i declarat Bé d’Interès Cultural. Hi estava rodant el videoclip d’Indian summer i volia alguns plans amb l’animal estès a terra al costat d’ella. Però esclar, com és lògic, les autoritats de la ciutat l’hi van prohibir.

I quina ha estat la seva reacció? Doncs agafar el supremacisme wasp que portava estabornit després de fer postureig adoptiu a Malawi i donar-li nova vida amb aquesta frase: “He donat molt a aquest país, i quan demano un simple favor, que de fet és mostrar Portugal al món, la resposta que rebo és no ”. Una posició de milionària que pensa que aquella és una terra indigna i que agraïts haurien d’estar que algú com ella n’hagi demanat la nacionalitat... Potser és ella, que hauria d’estar agraïda per tots els tractes de favor rebuts que s’han anat filtrant des que hi va arribar. Entre aquests favors hi ha, per cert, tramitar-li la nacionalitat amb la mateixa urgència que una comanda del Kentucky Fried Chicken...

I no sé si és supremacisme barroc o simplement mal gust el multibateig que van perpetrar la setmana passada al Palace de Barcelona Cesc Fàbregas i la seva dona, Daniella Semaan. Podríem destacar moltes coses d’aquella reencarnació d’un videoclip dels noranta de Mónica Naranjo ; no obstant, com diuen tots els llibres misterwonderfulistes de la felicitat, quedem-nos amb la part positiva.

La millor aportació a la història del bateig dels tres nens que comparteix la libanesa amb el jugador del Mònaco és la sobredosi de decoració a la taula. A la seva pròxima celebració, no se n’estiguin. Inundin de ciris i rams la taula. És la millor manera de poder invitar faccions rivals de la família al mateix esdeveniment. Permet fins i tot asseure’ls els uns davant dels altres sense que hi hagi baralles. Amb la sobrecàrrega floral no es veuen i tot és pau. Això sí, als familiars al·lèrgics al pol·len no els invitin. O bé, si és bateig, en comptes de confits reparteixin antihistamínics!