Per vendre més i per vendre’s bé

Des de principis d’abril, els tabloides britànics s’han convertit en els camells oficials d’una sèrie de rumors que asseguren que el príncep Guillem d’Anglaterra (01) va ser infidel a Kate Middleton amb una amiga de la parella anomenada Rose Hanbury, casada amb David Rocksavage, marquès de Cholmondeley. Aquesta informació, mai contrastada ni confirmada per ningú que hagi donat la cara, s’ha publicat en mitjans del Regne Unit especialitzats en aquests tipus de temes i també en d’altres de més seriosos que se n’han fet ressò.

La suposada infidelitat reial va agafar més rellevància aquest dimecres arran de la divulgació d’una foto que els mitjans que l’han difós diuen que provaria l’afectuosa relació entre Hanbury i el príncep Guillem. No obstant, la foto, més borrosa que la visió de tots els visitants de Magaluf junts, no demostra res -hi apareixen suposadament ells dos (no se’ls veu la cara) i són en una festa envoltats de gent!-, però molts mitjans s’han llançat a donar-li difusió i, de passada, amplificar aquest sidral per guanyar uns quants clics més.

Les últimes filtracions diuen que Guillem i Lady Hanbury estarien treballant amb els seus respectius advocats per portar als tribunals els mitjans que afirmin que han mantingut una relació extramatrimonial. De fet, ja ho haurien fet amb The Sun, al qual haurien demandat per difamació. Una acusació que no li ve pas de nou al tabloide, que regularment s’ha d’enfrontar a acusacions com aquesta. Per què? Doncs perquè confonen la llibertat d’expressió amb la llibertat de difamació, que ni és un dret ni l’habilita cap llei. Però mira, fins a l’hora de pagar al demandant, fan diners a cabassos.

En fi, ara que ja se sap que els lletrats de Buckingham estan afinant els burofaxs, veurem com evoluciona el tractament del tema a la premsa britànica. Però el que està clar és que, per més que amb la corona hàgim topat, la història ja ha calat. Potser fent això tan monàrquic de mirar cap a una altra banda esperant que els temes es dissipin, a palau els ha sortit el tret per la culata, perquè han esperat massa i el tema ha captivat el públic. Tant, que fins i tot ja hi ha especialistes que l’analitzen en clau intrafamiliar i afirmen que el distanciament entre Enric i Guillem no es deu en cap cas a una mala relació entre les seves esposes. És a dir, el mal rotllo ve del fet que Enric hauria esbroncat el seu germà per haver-li estat infidel a Middleton mentre ella estava embarassada del seu tercer fill, Lluís.

“La infidelitat va arruïnar la nostra infància. ¿Com has pogut tenir una aventura quan tens tres fills?”, li hauria dit el petit al gran. ¿Vostès creuen que aquest culebró té aturador? Jo diria que no. Per més por que vulguin fer filtrant que tenen els advocats patrullant pels quioscos, en el món de les xarxes socials i dels diaris digitals de tota mena, res pot aturar una història que interessa i ven. És una pena que en aquest cas no sigui un tema políticament rellevant el que es publiqui amb tanta vehemència.

I si alguna premsa ho fa tot per vendre, no es queden gens enrere algunes celebrities que hi apareixen. Aquesta setmana hem aconseguit un exemple meravellós de self branding creatiu gràcies a Naomi Campbell (02). Amb 48 anys, la londinenca és tot un símbol de la història de les passarel·les. Membre destacada de les top dels noranta, aquesta descendent d’una africana i un xinès ha estat durant molts anys un emblema de la pluralitat en el món de la moda: era l’única negra que desfilava per a primeres firmes en un moment en què la moda tenia aparença només de dona blanca, rossa i molt prima.

Aquesta setmana la deessa d’eben -disculpeu la carrincloneria, però és el seu sobrenom en la indústria- complia 33 anys de professió, una fita que no és gens menor si tenim en compte que des que va començar fins ara la moda ha canviat en tot menys en una cosa: l’aniquilació de professionals de manera cada cop més prematura. Però us penseu que n’ha fet bandera? Doncs no. No n’ha dit ni piu, d’això de l’edat. Potser pensa que és un tema sobre el qual val més no cridar l’atenció. Que encara no està prou de moda. Tot arribarà. En un sentit post a Instagram, però, ha assegurat que desfilarà fins que “Déu vulgui” per “canviar la narrativa i la percepció que hi ha sobre el gran continent d’Àfrica”.

És a dir, que ella no treballa, quan ja es podria jubilar, per guanyar més diners sinó per Àfrica. No té unes tarifes prohibitives per ambició, les té per Àfrica. No per la Xina, eh -que també podria-, és per Àfrica. Perquè donarà els seus honoraris per combatre l’Ebola, potser? O per ajudar en les recents inundacions de Moçambic? Això ja no ho ha dit. Hauria de pensar que si ho fes més barat treballaria més i ajudaria més a visibilitzar Àfrica. Però d’això tampoc n’ha dit res.

Estaria bé que per donar visibilitat a Àfrica, per exemple, les marques contractessin una africana. O fabriquessin les col·leccions amb teles d’allà. O reciclessin teixits i no sobreexplotessin -més- el continent.

De vertitat, no passa res per inventar-se una història per vestir el capitalisme de responsabilitat social. Ja hi estem acostumats. Però uns mínims... Que estem en campanya, Naomi, que ens tracten a tots de tontos cada dia. A veure si al final quan vinguin eleccions ja no ens podrem ni refugiar a les revistes!