Winnie the Pooh, una icona pop de 100 anys

BarcelonaEn aquesta nostra secció sempre parlem de celebritats perquè encarnen històries que ens sorprenen o ens deixen captivats, perquè ens acompanyen al llarg de tota la nostra vida o perquè en algunes ocasions sentim que ens representen. Tot i això, no prestem prou atenció a les celebritats que no són de carn i os però que també compleixen els requisits anteriors. Un gran exemple és Winnie the Pooh, que –amb permís de l'adorable Paddington– és l'ós més famós del món després de portar ja 100 anys satisfent fantasies infantils i no tan infantils arreu del món. Perquè sí, aquest ós de color groc intens i samarreta vermella acaba de fer 100 anys, una dada que demostra que és tota una icona pop.

Enguany ha fet un segle que l'escriptor, poeta i dramaturg britànic Alan A. Milne va celebrar el primer aniversari del seu fill, Christopher Robin, regalant-li un osset de peluix. Aquell regal casual en forma de mascota inerta però suau es convertiria amb el temps en un animaló ple de vida en la ment del seu fill, cosa que acabaria inspirant-lo per crear l'entranyable osset de ficció Winnie the Pooh. Era el 1921 i aquell escriptor de classe acomodada va anar als magatzems londinencs Harrods per adquirir la joguina, que a la botiga venien sota el nom d'Edward però que el seu fill aviat rebatejaria, moment en què naixeria aquesta autèntica llegenda pop.

El canvi d'identitat del peluix es va donar quan el petit Robin va anar al zoo de Londres i es va enamorar de la Winnie, una óssa negra que havia arribat al Regne Unit de la mà d'un tinent canadenc que havia participat en la Primera Guerra Mundial. El mamífer es deia Winnie perquè el destacament que l'havia comprat al Canadà provenia del municipi de Winnipeg, i això a ell li va fer gràcia. En arribar a casa, el seu ós groc va passar a dir-se ipso facto com l'óssa real del zoo que li havia robat el cor. L'afegitó de The Pooh hi ha qui defensa que prové d'un cigne que també li agradava molt al nen, que es deia així. Si això fos cert, el nom de l'osset seria la reunió de tots els seus amics animals. Una història irresistible que l'escriptor que duia dins el seu pare no va poder resistir.

Les aventures de Winnie the Pooh i els seus amics no van veure la llum fins al 1926, amb la publicació del primer conte, on el preferit Winnie protagonitzava històries acompanyat dels seus amics, inspirats en la resta de peluixos que tenia el nen. Unes històries que avui molts ja consideren relats universals i que ha quedat clar que tenen la potència comercial intacta, tant per la seva deriva comercial a nivell audiovisual com de marxandatge. També en l'àmbit literari segueix molt viu, i llibreries com Waterstones, al centre de Londres, dediquen prestatgeries en exclusiva de manera perenne a aquest ós addicte a la mel.

Però més enllà del bonic rerefons en què va néixer Winnie the Pooh, el converteix en una icona pop el context en el qual va triomfar. I és que Milne, que havia patit en pròpia pell els efectes de la Primera Guerra Mundial, va publicar les primeres històries de l'animaló en plena postguerra i el va convertir en un símbol de l'evasió i de la necessitat de somiar i confiar en la tendresa i la humanitat. Les conseqüències bèl·liques quedaven eclipsades per les aventures del petit Robin, el Winnie i els seus amics Piglet, Igor i Tiger. Pau, amor, amistat i treball en equip eren els elements centrals de les seves històries, just el que el món necessitava. El que necessitava aleshores i el que necessita ara, ja que al Pooh Corner del municipi anglès de Hartfield hi passen unes 45.000 persones a l'any. Era una botiga de llaminadures on Christopher Robin anava de petit perquè els seus pares estiuejaven en aquesta població. Actualment és un santuari per als fans del personatge, que peregrinen fins a aquest poblet, on han dedicat un pont a l'ós, així com una placa al bosc que va inspirar El Bosc dels Cent Acres, on als contes viu Winnie the Pooh.

Com tota bona icona pop, però, Winnie the Pooh també té una part fosca. No el personatge com a tal sinó la seva gènesi. I és que l'explotació de la intimitat del petit Christopher Robin va suposar un enorme trauma per a aquell nen, que a mesura que anava creixent veia com a tot arreu se'n reien perquè a través dels contes coneixien la seva vida. L'episodi més dur va ser, segons va arribar a explicar ell mateix, a l'exèrcit, on la resta de soldats en feien mofa. Molt s'ha escrit sobre com amb els anys Christopher va acabar tenint una pèssima relació amb els seus pares i també amb les històries de Winnie the Pooh, que deia que li havien fet malbé la infància. Sobretot perquè en moltes ocasions va haver de deixar de fer la seva vida de nen per acudir amb el seu pare a promocionar els contes, que ell creia que els havia perjudicat.

Finalment, la seva animadversió al personatge infantil va provocar que renunciés als suculents ingressos que li comportaven els drets d'autor que va heretar del seu pare –encara que en realitat estava heretant una cosa que d'alguna manera ja era seva, perquè allò era part de la seva infància, convertida en un bé de consum massiu–. ¿Qui ens havia de dir que l'herència de l'abraçable i dolç Winnie the Pooh podia haver estat tan conflictiva com la de Paquirri o la de Rocío Jurado? ¿Qui es podia imaginar que hi havia una infància corrompuda com la de Marisol darrere d'aquell càndid osset? Era difícil pensar en això veient i llegint les històries del Winnie, oi? Però ja els hi he dit al principi: les històries de les icones pop sempre ens sorprenen i captiven, siguin de carn o de peluix.