Tiquets que passen factura
Cal definir la discrecionalitat dels polítics a l'hora d'endossar despeses
Els temps que corren no deixen marge de confiança per als gestors d'allò que és públic. Els polítics han acabat el crèdit. La mida del focus que els apunta és directament proporcional a la magnitud dels seus errors.
Em costa opinar sobre si un dinar de 80 euros per a tres persones és molt o poc si la factura la paguen els contribuents, discernir sobre la conveniència de fer regals a funcionàries d'altres institucions; en canvi tenc menys dubtes sobre la necessitat de gastar-se 750 euros en una carrera de taxi.
Les presumptes anomalies trobades a l'Institut d'Estudis Baleàrics pels actuals responsables tornen a posar damunt la taula les fronteres difuses de l'ètica. Antoni Vera, exdirector de l'organisme, intenta apartar la lupa dels mitjans i d'una opinió pública hipersensible a qualsevol excés. Diu que la caixa sempre ha funcionat així. Tal vegada és el moment de canviar dinàmiques, d'acotar allò que es pot i que no es pot fer quan es manegen els doblers de tots, de concretar al màxim quines despeses ha d'assumir l'erari públic i quines entren dins el sou dels polítics, tècnics i funcionaris. En cas contrari, continuarem ballant en el relliscós terreny de la discrecionalitat; en l'espai, mal de limitar, de la bona fe i els costums.
L'estètica està sotmesa a valoracions innumerables, l'ètica també. Per ventura caldria que intervingués la norma per tal que els tiquets no continuïn passant factura.
