MAGRIB

Acusen els cantants de rap d’afavorir l’emigració a Tunísia

Les seves cançons lloen els joves que arriben il·legalment a Europa

“Ens hem lliurat a les onades, no tenim por dels perills, / si hem de morir millor fer-ho de forma valenta”. Aquesta estrofa de la cançó Oh Roma, del raper tunisià Cheb Rached, és representativa de la imatge heroica que acostuma a oferir la música alternativa tunisiana dels emigrants clandestins. Per això a la premsa tunisiana s’ha acusat els cantants de rap i hip-hop de crear una atmosfera que afavoreix l’emigració. Els últims dos anys, la sortida de pasteres s’ha disparat al país magribí, i els tunisians ja representen la primera nacionalitat entre els migrants arribats a les costes italianes. En concret, l’any passat van ser més d’un 20% del total.

Llums i ombres dels vuit anys de la Primavera Tunisiana

“La imatge que donen dels emigrants és positiva, i el tema de l’emigració és molt present a les seves cançons. Ara bé, no tinc clar que es pugui concloure que estimulen l’emigració irregular”, sosté Kaïs Zriba, un periodista tunisià especialitzat en música. La sociòloga Farida Souiah coincideix amb la seva opinió: “Seria una simplificació dir que els joves tunisians emigren perquè una cançó de hip-hop els hi ha dit. Tanmateix, la música popular contribueix a la disseminació i la construcció de representacions socials, i, per tant, a imaginaris migratoris”. Tot i que ja eren presents en l’escena musical abans de la revolució, el rap i el hip-hop s’han convertit en tot un fenomen a les barriades populars des del 2011. Com que no tenen el favor de la indústria musical per la cruesa de les seves lletres, sovint el seu únic canal de distribució és YouTube. Els videoclips d’alguns cantants, com Phenix i Klay BBJ, hi poden arribar a acumular milions de visites sense la necessitat de cap promoció.

Tunísia: vuit anys d’una revolució a mitges

El seu missatge de protesta i el fet que la majoria dels intèrprets siguin originaris de regions o barris marginalitzats són les claus del seu èxit. Les seves cançons expressen a la perfecció el sentiment d’una joventut decebuda amb un període postrevolucionari que no ha portat la transformació profunda de la realitat. La taxa d’atur juvenil s’enfila per damunt del 30%, i supera el 50% en algunes regions. Segons les enquestes, la meitat dels joves tunisians voldrien emigrar a Occident, ja sigui de manera legal o il·legal.

“Potser el tema més present a les seves cançons és la crítica al sistema i la idea que a Tunísia no hi ha futur per als joves”, apunta Zriba. Abans de la revolta que va fer caure Ben Ali, la censura era molt forta i l’escena alternativa era molt menys compromesa des d’un punt de vista polític. Tradicionalment, la música dels barris populars era el gènere anomenat mezued, que té com a instrument principal una mena de gaita. Les seves peces tractaven de forma tangencial la qüestió de l’emigració clandestina, sempre amb un enfocament fatalista, com una tragèdia.

No és estrany que a les cançons de rap i hip-hop s’al·ludeixi a la voluntat dels emigrants, popularment coneguts com a harragues (literalment, els que cremen fronteres), de fer-se rics a Occident, com si fos un objectiu fàcil. Aquest és el cas de la cèlebre cançó Clandestino, dels rapers Balti i Master Sina, en què combinen la llengua àrab amb un italià macarrònic. En el seu videoclip, tots dos apareixen recorrent els carrers d’una ciutat europea amb un cotxe esportiu i lluint les samarretes de dos equips capdavanters de la lliga italiana.

Ara bé, tampoc hi falten les cançons que es fan ressò dels perills que envolten la travessia. És el cas de la cançó A la vie, a la mort, de Balti, que explica la història de dos amics que van decidir fer el viatge junts a Europa. La seva pastera va naufragar: un va tenir la sort de sobreviure però l’altre va morir ofegat. Una altra peça, titulada Rahma [Pietat], reflecteix el dolor dels familiars dels harragues desapareguts al Mediterrani. “Cada dia la mare espera el seu fill asseguda al costat de la porta”, repeteix l’estrofa principal.