Una Alemanya políticament diversa

La qüestió de la immigració s’ha convertit en l’element central de la campanya electoral

Malgrat que Angela Merkel ha recuperat la quota de popularitat i sembla que res pot evitar que aconsegueixi el seu quart període a la cancelleria d’Alemanya, coses substancials han canviat en el paisatge polític alemany: la qüestió de la immigració, dels refugiats, s’ha convertit en l’element central de la campanya electoral i en el trampolí sobre el qual Alternativa per Alemanya (AfD) es disposa a convertir-se en la tercera força política del Bundestag vinent. Si passa això, serà la primera vegada des del 1961 que un partit nacionalista a la dreta del bloc CDU-CSU d’Angela Merkel obté representació al Parlament alemany.

Fundada el febrer del 2013 com un partit de professors i economistes euroescèptics, l’AfD s’ha transformat ràpidament en una formació obertament nacionalista i xenòfoba, a l’estil d’altres partits europeus populistes com el Front Nacional francès, el PiS polonès i la Fidesz hongaresa. Els últims sondejos indiquen que, amb un 10% dels sufragis, l’AfD quedaria només per darrere de la CDU-CSU i els socialdemòcrates de l’SPD, els dos membres de la coalició governant.

Al partit de Merkel se li atribueix entre un 36% i un 38% dels vots; al seu rival Martin Schulz, entre un 22% i un 24%, mentre que les altres formacions -els liberals de l’FDP (8-9%), Els Verds (7-8%) i Die Linke (9-10%)- també entrarien al Bundestag, que per primera vegada des de la fundació de la República Federal allotjaria fins a set partits.

Amb aquests resultats, l’SPD podria -tot i que a contracor- tornar a formar una gran coalició amb la CDU-CSU, perquè bàsicament repetiria el que va aconseguir l’any 2013. Però al si de l’antic partit socialdemòcrata hi ha el desig de deixar anar amarres i recuperar perfil propi. Merkel probablement preferiria formar coalició amb els liberals de l’FDP, que han estat absents del Bundestag des del 2013, quan van ser castigats per l’electorat per haver governat amb la CDU-CSU. Això no impedeix que vulguin tornar al poder, però posant-hi condicions. La principal és obtenir el ministeri de Finances, clau en la gestió de l’euro, que ocupa des del 2009 un dels homes forts de Merkel, el veterà i temut -almenys al sud d’Europa- Wolfgang Schäuble.

A diferència de Merkel i Schulz, que durant la campanya han evitat entrar en el tema dels refugiats, el líder de l’FDP, Christian Lindner, l’ha convertit en un dels eixos del seu programa, proposant crear centres d’acollida a l’Àfrica per processar les sol·licituds d’asil. Són el que ell anomena “revisions preliminars” i que servirien per recuperar el “control sobre el Mediterrani”. Una proposta que també ha llançat Emmanuel Macron i que secunden Espanya i Itàlia. Merkel s’hi ha mostrat discretament a favor, tot el contrari que l’SPD, que s’hi oposa radicalment. Lindner, de 38 anys, gaudeix de gran popularitat i podria ser una de les sorpreses de la nit electoral.

Les coalicions a Alemanya, tradicionalment, es denominen per colors. A més dels Verds, la CDU-CSU és el negre; l’SPD, el vermell; i l’FDP, el groc. Die Linke també seria vermell i queda per establir el color de l’AfD. Ja fa temps que es planteja la possibilitat del que es coneix com la coalició jamaicana, pels colors dels tres partits (verd, negre i groc). Els Verds han insistit durant la campanya a descartar aquesta possibilitat, però la veritat és que aquesta coalició ja existeix al land de Schleswig-Holstein des del mes de maig, i sembla aguantar sense problemes.

Ja fa temps que Els Verds van deixar de ser un partit radical; concretament, des que a principis dels 90 la batalla entre les dues faccions del partit -els Realos (realistes) i els Fundis (fonamentalistes)- es va saldar a favor dels primers i va permetre que, uns anys més tard, Joshka Fisher pactés un govern de coalició amb el socialdemòcrata Gerhard Schröder. També s’han format coalicions amb la CDU a Hesse -on encara governen- i a Hamburg, on només van durar mitja legislatura.

Hi ha altres possibilitats en les quals la CDU-CSU no entraria, tot i que depenen de la possibilitat que Merkel quedi per sota de les expectatives que li donen les enquestes. Teòricament podria pactar amb l’AfD, però de moment el partit d’extrema dreta està envoltat d’un cordó sanitari. Els Verds podrien intentar una coalició d’esquerres amb l’SPD i Die Linke, el partit de l’esquerra radical, però és un risc que els socialdemòcrates no semblen disposats a assumir.

Aquests comicis, d’altra banda, tornen a ressuscitar la divisió entre l’oest i l’est. Els dos partits que se situen als extrems de l’espectre polític (AfD i Die Linke) obtenen els seus millors resultats als lands de l’antiga Alemanya comunista. Tots dos, de manera diferent, recullen un vot de protesta que s’estén a les classes populars més desfavorides, als alemanys dels anomenats minijobs, feines mal pagades que estan obligats a acceptar per accedir a les ajudes socials. També són els partits dels que se senten maltractats per la societat i consideren que el futur ja no els pertany. La societat alemanya no és tan diferent de les altres societats europees.