Alerta per l’onada de suïcidis entre els policies francesos

ParísEn només una setmana s’han suïcidat vuit policies francesos. Entre aquests, el nom que més ha sonat és el d’Antoine Boutonnet, exdirector de la Divisió Nacional de Lluita contra el Hooliganisme i ben conegut al món del futbol. Boutonnet és, però, un mort més en aquesta epidèmia que afecta els cossos de seguretat de França, que tenen històricament el triple de suïcidis que la taxa de la població en general. Des de principis d’any, 44 policies i 16 gendarmes s’han tret la vida voluntàriament, segons el ministeri de l’Interior. Una xifra que ja supera la del 2014, quan el número de morts va arribar a 55, i augura un any mortífer com el 1996, en què va haver-hi 71 suïcidis entre les forces de l’ordre.

El ministre de l’Interior, Gérard Collomb, ha demanat una avaluació de les mesures preventives i, en un comunicat, va anunciar que es reunirà pròximament amb els representants dels diferents cossos. Collomb explica que en els últims anys s’han reforçat els dispositius de detecció i de tractament mèdic, i el cos fins i tot compta amb psicòlegs i directius formats per abordar aquesta problemàtica. Una explicació oficial que, per contra, no té res a veure amb el testimoni de Marc La Mola, un expolicia marsellès que el 2011 va intentar suïcidar-se. “Abans de fer la meva temptativa, vaig trucar al secretariat general per a l’Administració del ministeri de l’Interior, vaig deixar un missatge i em van tornar la trucada tres mesos més tard”, explica a l’ARA abans d’imposar un silenci eixordador. LaMola patia des de feia temps síndrome d’esgotament professional. A Marsella, els policies només compten amb l’ajuda d’un professional de la psicologia, afegeix l’agent.

L’escriptura terapèutica

“Per a mi, va ser vital deixar la feina”, afirma. Malgrat que aquest ofici va ser durant gairebé vint anys la seva “raó de viure”, avui no es penedeix de la seva decisió. La Mola explica que no va ser fàcil, però que “era una qüestió de vida o mort”. Des de llavors, ha canviat l’arma reglamentària pels llibres. “Escriure m’era saludable, m’ajudava a buidar-me del meu malestar”, continua. Escriure com a teràpia. El títol del primer llibre dels sis que ja ha escrit no pot ser més explícit: Le sale boulot (La feina bruta) o, com ell explica, “la feina que no vol fer ningú”.

La Mola havia sigut cap d’un grup d’investigació dels barris del nord de Marsella i va passar per la Brigada Anticriminalitat (BAC). “Només es parlava de rendibilitat i d’objectius en detriment dels éssers humans. I la policia, per definició, treballa amb éssers humans -denuncia-. Se’m demanaven xifres i no qualitat”, afegeix La Mola, que recorda viure amb “una pressió terrible” procedent de la seva jerarquia, de qui diu que “no estava mai prou satisfeta”.

Resultats en xifres

Sense dubtar, La Mola afirma que és el “funcionament intrínsec de la policia el que genera els comportaments suïcides, no és un petit fenomen en un període determinat”. I aquest expolicia reconvertit en escriptor dona una pista: “La manca de gestió és la principal causa del malestar policial”.

En aquesta mateixa línia, també s’expressava als mitjans francesos el secretari general del sindicat Unité SGP-Police Force Ouvrière, Yves Lefebvre, que culpava del pic de suïcidis “la política de les xifres, la gestió deplorable i els horaris, que són d’un altre món”.

Una posició que, de nou, contrasta amb la versió oficial. Segons una font policial citada pel diari Le Monde, darrere d’aquestes morts voluntàries hi ha sovint persones que es troben en una “situació de malaltia” o bé “estan en un context de separació [conjugal] o han patit la mort d’una persona pròxima”. En tot cas, el testimoni assegura que “són estranys els casos que es poden atribuir directament al treball, tot i que tampoc no es pot excloure”.

Quan Nicolas Sarzoky va arribar al ministeri de l’Interior l’any 2002, va posar en marxa “un sistema que està basat en la mesura de l’actuació”, argumenta La Mola. Es refereix al fet que els agents han de ser sempre i cada vegada més eficaços per tal que les “altes esferes de la policia guanyin primes considerables”, afirma l’expolicia. El resultat, continua, és “una pressió enorme”.

L’opció del silenci

Per reduir aquesta pressió, “no hi ha cap estructura susceptible d’acollir els policies per escoltar-los, fins i tot després d’un cas difícil en què l’agent hagi pogut patir un xoc posttraumàtic”, denuncia La Mola. Però, a més, ser honest comporta un risc. “Un policia que té el coratge de reconèixer les seves febleses i de dir que ha viscut un episodi insuportable o que no pot més” corre el perill real que l’administració el classifiqui “sistemàticament al rang dels ineptes i se’l desarmi”, explica La Mola. Prendre l’arma reglamentària a un policia “és la humiliació suprema”, reconeix. És per això que la gent opta per callar, el motiu pel qual el patiment és un “tabú” i perquè es vagi superant el dia a dia sense explicar què se sent, què es pateix i què se suporta. I conclou: “El policia està desarmat del tot davant del seu malestar psicològic, i malauradament l’única arma de la qual disposa és la reglamentària, que acaba utilitzant per suïcidar-se”.