ANÀLISI
Internacional 21/05/2018

Atrapats en un cul de sac electoral a Veneçuela

L’abstenció va ser tan alta que fins i tot a Barcelona Nicolás Maduro va guanyar

Andrea Daza Tapia
3 min
Un venedor de premsa mostrant la portada amb els resultats electorals d’un diari favorable al règim de Nicolás Maduro.

Periodista i professora a la URLL’abstenció va ser tan alta que fins i tot a Barcelona Nicolás Maduro va guanyar: “Per primer cop!”, va dir el cònsol Ricardo Capella aixecant les mans, en un moment distès, l’endemà de les eleccions. Dels més de 30.000 veneçolans que hi ha a Catalunya -i ja podeu anar sumant-ne més- només uns 7.000 estaven registrats per votar, i d’aquests 7.000 només hi van participar 95. Maduro va treure 48 vots; el líder de l’oposició, Henri Falcón, 29, i Javier Bertucci, el pastor evangèlic, 10. Cap frau.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El dia abans, a la manifestació que va tenir lloc a pocs carrers del centre de votació, una veneçolana va escriure sobre una pancarta: “Enmig de qualsevol batalla, la millor arma es l’oració”. Resar, ¿és això el que ens queda? ¿Resar perquè l’oposició trigui més de 10 minuts -o 10 vots- a dividir-se o que la comunitat internacional, en la qual bona part de l’oposició veneçolana ha dipositat el seu destí, tingui alguna cosa a dir sobre el nostre futur? El veritable frau no es va celebrar a Barcelona, on els ingenus que vam votar sabíem que el nostre vot no tindria cap pes real. Aquí la votació és manual i sempre hem pogut verificar el resultat papereta a papereta. El veritable frau és que a Veneçuela, cada cop que votem, acabem tenint menys democràcia.

Feia temps que no crèiem en el sistema electoral, automatitzat des del 2004. Però qui té el poder té la legitimitat. I la lliçó la vam aprendre quan ens van sembrar tota mena de dubtes raonables al voltant del sistema electoral i vam decidir no votar a les parlamentàries del 2005, creient que d’aquesta manera els chavistes quedarien sols i no podrien governar. Error de càlcul. L’oposició va donar mastegat al govern tot el poder del legislatiu. Després, l’any 2007, vam votar contra la reforma constitucional que Hugo Chávez va proposar per, entre altres coses, ampliar el seu mandat. Vam guanyar-hi. Però dos anys més tard, el 2009, el president va impulsar una esmena constitucional que li va permetre fer-ho igualment. Tot votant. El capítol següent va ser l’alteració dels circuits electorals, en teoria per afavorir la representació de les minories, però en realitat per parir un molt nostrat cas de gerrymandering. I així, fins al dia d’avui.

A hores d’ara, bona part dels veneçolans ens sentim pitjor que el GIF de John Travolta a Pulp fiction. Perduts. Aquestes eleccions, però, tot i la sensació d’idiotes que ens va quedar als que vam participar-hi, han servit per demostrar que la crisi econòmica passa factura a la maquinària del govern: Maduro ha obtingut 1.700.000 vots menys que quan va vèncer Henrique Capriles, i 2.200.000 vots menys que quan va guanyar per formar una Assemblea Nacional Constituent l’estiu passat. El chavisme no suma, resta.

Panorama desolador

Crec en aquestes xifres amb la força de la fe que hi ha darrere dels vots de l’evangèlic Bertucci. Hi crec, germans. Però el panorama encara és més desolador en acceptar que, malgrat tot el desgavell econòmic i social a Veneçuela, no existeix un veritable projecte de país que ens pugui unir a tots. A Veneçuela, les alternatives sempre s’han plantejat en negatiu: qualsevol cosa que no sigui Hugo Chávez, qualsevol cosa que no sigui Nicolás Maduro. Després de 20 anys, bona part dels veneçolans potser tenim clar el que no volem, però no hem sigut capaços de definir ni el que som i encara menys el que volem. I, malauradament, parlar d’un “nosaltres” en termes de tots els veneçolans -menys Maduro- continua sent una idea perillosa. Em miren amb cara d’idiota quan ho plantejo. Tothom porta una ferida, un dol, un mort.

Analitzant les dades, crec que sense una negociació -i vet aquí una altra paraula perillosa- els veneçolans estarem per sempre més atrapats en un cul de sac electoral: fent cas de resultats en els quals no participen totes les parts implicades. El cònsol Ricardo Capella diu que és un tema sociològic, de percepció, el fet que sentim que la democràcia perd a Veneçuela després de cada elecció. Però els problemes al país no són cap percepció, sinó ben reals, i no els estem patint els que vivim a Barcelona, amb llum, aigua, menjar, i un benestar que sembla de privilegiat, davant la vida de qualsevol dels nostres familiars a Veneçuela.

Potser sí que ens queda resar, perquè al darrere de les sancions que li esperen al meu país vindrà l’agreujament de les condicions de vida de tots els que hi viuen, menys de Maduro, esclar. Finalment, catalans, ¿esteu fins al cul dels veneçolans? Us entenc. Em passa el mateix. Però us he de dir que si teniu un amic veneçolà, vigileu, que en tindreu més. Si encara no el teniu, prepareu-vos, que tot arribarà.

stats