L'OBSERVATORI D'EUROPA

Bèlgica i la crisi política permanent

Com si fos un retrat de la realitat belga, els mons onírics de Dalí i Magritte es miraven cara a cara, fins fa uns dies, a Brussel·les. Durant quatre mesos, al Museu de Belles Arts de la capital belga, els rellotges tous de l’empordanès han marcat el temps fonedís d’un país que fa més d’un any que manté negociacions impossibles per formar govern.

Atrapat en el drama relatiu d’un executiu en funcions obligat a gestionar un país completament descentralitzat. Els equilibris belgues són tan virtuals com les composicions de Magritte amb portes travessades per contorns estranys, cels que omplen siluetes humanes i pluges fines d'homes amb bombí. Realitats que no són.

El surrealisme de Magritte sempre torna quan cal explicar la política belga. Com la pintada en una paret als peus de la catedral de Brussel·les reproduïda en un diari francòfon mentre el país avançava cap al rècord mundial en durada de les negociacions per formar govern. S’hi veia una bandera belga i a sota deia: “Això no és un país”. Com la pipa de Magritte que no és una pipa. Com la resistència d’un país dividit on ja no queda cap gran majoria política federal, més enllà de la del pragmatisme hostil.

Feina de mediadors

Dimecres al vespre el rei Felip de Bèlgica va fer el sisè intent d’encarregar a dos mediadors (el liberal flamenc Patrick Dewal, president de la Cambra de Diputats, i la liberal francòfona Sabine Larruelle, presidenta del Senat) que intentin trobar una coalició majoritària capaç de formar govern.

Un nou intent d’evitar la repetició d’unes eleccions que, com les anteriors, podrien enfortir encara més el vot de protesta en un país on votar és obligatori. Les enquestes apunten a una pujada de l’extrema dreta flamenca del Vlaams Belang –segona força amb més vots a Flandes i en el còmput general del país– i del Partit Laborista belga, d’extrema esquerra, a Valònia, al sud del país, cosa que complicaria encara més la formació de coalicions multipartidistes entre les dues grans regions que, des de fa anys, acostumen a votar, a més, en sentit contrari.

Però els dos “informadors”, com s’han anomenat els encarregats de negociar, surten amb les mans lligades per la confirmació que serà impossible aconseguir un acord entre les dues forces més votades al nord i al sud del país. El líder del Partit Socialista francòfon ha confirmat que descarta formar govern amb la Nova Aliança Flamenca (NVA) de Bart de Wever, perquè diu que no tenen res en comú. De Wever, per la seva banda, ha intentat sense èxit fer una crida per crear un “front flamenc” que eviti la formació d’un executiu federal en què no participi el primer partit de Flandes.

Dos anys sense govern

L’arribada per primera vegada dels nacionalistes flamencs de la NVA al govern federal ja va obligar a discutir el recurrent fantasma del trencament del país, que en aquell moment De Wever va descartar del tot. Però la crisi de govern que van causar fa més d'un any quan va deixar l’executiu de l’aleshores primer ministre Charles Michel en minoria, perquè es negaven a firmar el pacte de l'ONU per les migracions enmig d'una creixent retòrica xenòfoba, ha fet augmentar encara més la seva etiqueta de soci incòmode.

Després de 400 dies de negociacions estèrils, els belgues viuen atrapats entre la resignació política i la mobilització social. El temps s'allarga i l'ombra del 2010 es fa més present. Aleshores el país va superar el rècord de 589 dies sense govern.