Boaventura de Sousa: “L’esquerra ha de fer por als rics i donar esperança a la gent”

BarcelonaEl sociòleg Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940) treballa entre les universitats de Coïmbra i Wisconsin. Defensa que l’acadèmia ha d’incorporar i respectar els coneixements creats en les lluites populars. És un dels intel·lectuals referents del Fòrum Social Mundial i de l’esquerra contemporània. Enguany ha impartit les Lliçons Ferrater Mora a la Universitat de Girona. També ha fet una conferència a la tancada d’immigrants de l’Escola Massana i s’ha vist amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

Nicaragua, els Estats Units, Turquia, Itàlia, Polònia, França, Alemanya... es miri cap on es miri, vivim una regressió en drets i llibertats. Què ens està passant?

Vivim una onada reaccionària global, que està molt relacionada amb el fet que la globalització que teníem fins ara, que va començar els anys 80 i es va accelerar amb la caiguda del Mur de Berlín, s’està exhaurint. Per això hi ha una guerra comercial aguda, més rivalitat entre països... Trump és alhora un símbol, un símptoma i una caricatura d’aquest moment. El que hi ha en joc és qui dominarà l’etapa següent, i per això els capitalismes es fan més violents, cosa que també repercuteix en estats més repressius. Si la primera onada de la globalització es va basar en internet, la segona es produirà al voltant de l’automatització i la robòtica. La qüestió és qui dominarà en aquest escenari i tot indica que la Xina està més ben posicionada. Les guerres no es fan directament, sinó a través de països interposats: els Estats Units s’enfronten a Rússia i a l’Iran perquè són aliats de la Xina. I per això Trump ha intentat un acord amb Corea del Nord per desarmar el domini xinès.

Lenin parlava d’una època de guerres i revolucions. Però on són les revolucions?

El capitalisme està dominat pel capitalisme financer, que és el més antisocial i que no coneix fronteres. L’altre poder d’avui, que tampoc coneix fronteres, és internet. Tot plegat està portant a una crisi de l’estat. Els estats eren i són un camp de disputa: responen a la dominació capitalista, patriarcal i colonial, però aquesta dominació és contradictòria, perquè a escala de l’estat hi ha lluites polítiques. Els drets polítics, socials i de les dones s’han construït a partir de lluites, res ha sigut gratis. Ara estem en un punt en què els estats han de respondre més al capital financer que als ciutadans. La pregunta que es fan els diaris quan hi ha una convulsió on sigui -a Catalunya per la qüestió nacional o a Mèxic amb la victòria de López Obrador- és com reaccionen els mercats.

I qui són els mercats?

I els mercats són cinc grans empreses financeres, que controlen, amb els seus satèl·lits, prop de 50 trilions de dòlars, és a dir, més de la meitat del PIB mundial, que són 80 trilions. La concentració financera és enorme. I el que volen és que els estats siguin obedients: que disminueixin les polítiques socials i es converteixin en estats de malestar, més repressius. Davant d’això hi ha dues respostes: la de l’esquerra i la de l’extrema dreta. En aquests moments a Europa domina l’extrema dreta. L’agenda política de l’extrema dreta avui a Europa és molt semblant a la socialdemòcrata: no volen la privatització neoliberal, volen serveis públics però només per a “nosaltres”, no per als immigrants. I aquest “nosaltres” és una part de la nació cada cop més reduïda. No hi ha capitalisme sense patriarcat i sense colonialisme.

Com els feixismes dels anys 30.

Exactament. La socialdemocràcia europea, des que Tony Blair va entrar a la tercera via i va abraçar el neoliberalisme, ha abandonat l’agenda social. Per això estan en crisi. Fora d’Europa l’extrema dreta són les classes oligàrquiques que, sobretot a l’Amèrica Llatina, van tenir por amb els governs populars de la primera dècada del segle, que van lluitar per una inclusió relativa. Aquestes elits ara han aprofitat la crisi d’aquests governs, amb l’ajuda de l’imperialisme nord-americà, que durant la Guerra de l’Iraq s’havia oblidat de l’Amèrica Llatina. A partir del 2009, amb el cop d’Hondures, els Estats Units van assenyalar el seu retorn. Ara volen empresaris al govern, que com el mateix Trump són l’única garantia d’aquesta governança repressiva neoliberal.

Però Lula no se’n van sortir.

Perquè van seguir el mateix model econòmic neoliberal i extractivista, amb la diferència que feien una mica més de distribució de la riquesa. Per això els rics continuaven sent més rics i els pobres ho eren una mica menys: 50 milions de brasilers van sortir de la pobresa.

I l’alternativa d’esquerres?

Estem una mica orfes. Vam començar el segle XX amb dos grans models de l’esquerra: la revolució, el model de Rússia de fa cent anys, i el reformisme de la socialdemocràcia europea. El que no sabíem és que eren bessons: hi havia socialdemocràcia perquè hi havia socialisme soviètic. I tots dos han acabat desapareixent. Ni la revolució ni el reformisme estan a l’agenda política. Totes les forces progressistes són defensives. Lluiten pels drets que teníem i que no volem perdre, però sense avançar. Això no durarà sempre, però és el que tenim.

Vostè parla de la tensió entre la por i l’esperança.

Això ve de Spinoza. Si tens massa por i no tens esperança, no resisteixes, et resignes. Si tens molta esperança i no tens por, pots ser voluntarista, agressiu i fins i tot autodestructiu. Ara la majoria de la gent té por. Tem la repressió de l’estat. Tem el deute, que és com un fantasma misteriós que liquida tothom que intenta fer polítiques una mica socials... I hi ha una minoria que no té por: és l’1% més ric, que no tem ni els revolucionaris, ni els comunistes ni ningú: abans els rics s’amagaven, ara ostenten la seva riquesa. El capitalisme no té por. I crec que és això el que hem de canviar. Hem de reinventar la política d’esquerra perquè el capitalisme tingui una mica de por i la gran majoria pugui tenir esperança. Per això cal que l’esquerra s’uneixi. En els últims 50 anys, per al centreesquerra ha sigut molt més fàcil pactar amb la dreta que amb altres sectors de l’esquerra. Hi ha molt de sectarisme. Però amb unitat es pot superar el bloqueig, com ha passat a Mèxic o a Portugal.

Com veu el govern Costa?

A Portugal va ser possible aquesta unitat del Partit Socialista, els comunistes i l’esquerra alternativa del Bloco, al voltant d’un projecte molt moderat però d’esquerres. Es va poder arribar a un acord de mínims entre forces d’esquerra: els comunistes no volen l’euro ni l’OTAN i el Partit Socialista sí. Però l’acord no parla d’això: són punts per fer fora la dreta i una governança mínimament antineoliberal, que demostra que el neoliberalisme és una mentida. S’està demostrant que el neoliberalisme és un procés de concentració de riquesa i prou, no serveix per al creixement econòmic.

Però el mantra és que l’austeritat permet sortir del pou.

A Portugal s’està fent la recepta oposada: s’han prohibit les privatitzacions, s’ha augmentat el salari mínim i l’economia creix, baixa l’atur i la inversió augmenta. El neoliberalisme i l’austeritat són una mentida per fer els rics més rics. Esclar que hi ha límits: les dretes de cada país i també la Unió Europea, que és una estructura neoliberal que s’imposa als països. Els buròcrates de Brussel·les van reaccionar molt malament a l’acord de govern a Portugal, però ara el ministre de Finances portuguès presideix l’Eurogrup. Perquè han vist que ha donat resultats i també pel Brexit, que amenaça els seus bons salaris.

Pedro Sánchez pot fer el mateix?

El problema és que a Espanya s’ha arribat a un acord negatiu per fer fora Rajoy, però no per plantejar una alternativa.

Sortir de la UE és una bona idea?

És un gran debat a l’esquerra. Crec que si la sortida és unilateral és dolenta per al país a curt termini. Els anglesos ja ho veuen. S’ha teixit molta integració i la sortida és difícil.