Quatre coses més efectives que els bombardejos per derrotar l'Estat Islàmic

El combat per terra, tancar l'aixeta de les armes i el finançament, contrarestar la propaganda i la islamofòbia, i un pla polític creïble són més eficaços, segons els experts consultats

"Conec bé els combatents de l'Estat Islàmic. Les bombes occidentals que cauen sobre Raqqa els omplen d'alegria", escriu Jürgen Todenhöfer a les pàgines del diari britànic 'The Guardian'. L'autor, exdiputat cristianodemòcrata alemany, ha estat una de les veus més crítiques contra les invasions nord-americanes de l'Afganistan i l'Iraq, i és un dels pocs periodistes que va obtenir autorització per treballar en territori dominat per la milícia jihadista durant 10 dies i sortir-ne viu per explicar-ho. "Des dels atacs de París, els polítics occidentals han caigut de ple en la trampa dels terroristes, com van fer després de l'11-S. Contraataquen amb bombes, tot i que les bombes són una de les principals raons per les quals ens enfrontem ara al terrorisme: perquè les bombes maten sobretot gent innocent, i per tant, ajuden a fabricar nous reclutes per a la causa terrorista". Vicenç Fisas, director de l'Escola de Cultura de Pau de la UAB, es demana: "Com és que ni tan sols hi ha una imatge terrestre dels efectes dels bombardejos, amb els seus morts civils? No podem convertir-nos, un cop més, en espectadors passius de guerres de videojocs: per opinar, cal tenir totes les dades sobre la taula".

Després de dos anys de bombardejos de la coalició liderada pels Estats Units contra l'Estat Islàmic a l'Iraq i d'un any de bombardejos a Síria, l'organització jihadista continua mantenint el control sobre una basta zona de la regió. El Parlament alemany ha decidit sumar-se a la coalició internacional contra l'Estat Islàmic liderada pels Estats Units, i aquest dimecres també ho farà, previsiblement, el Parlament britànic, després que el nou líder del partit laborista, Jeremy Corbyn, cedís a les pressions i acceptés donar llibertat de vot als seus diputats. "Per descomptat, Hollande ha de reaccionar, però ningú li impedeix fer-ho amb una mica de cervell: com un cap d'estat que sap que no es pot vèncer una guerrilla urbana amb bombes".

Hi ha alternatives amb més perspectives d'èxit? Els analistes n'assenyalen algunes. I en qualsevol cas, tothom reconeix –o hauria d'assumir– que no hi ha solucions màgiques ni immediates.

1. Controlar el flux d'armes

El descontrol de l'armament, en mans de règims no democràtics i de grups armats, afavoreix el caos

"Cal més control en els fluxos i la transferència d'armes. De fet, el tractat internacional de comerç d'armes ja està signat, i si s'hagués aplicat abans ens hauríem estalviat moltes coses que han passat a Síria", explica Jordi Armadans, director de Fundipau. El tractat, del 2 d'abril del 2013, prohibeix als estats transferir armes convencionals a altres països que les puguin utilitzar per cometre genocidis, crims contra la humanitat o crims de guerra, o facilitar que altres els cometin. "Arriben armes a governs que no tenen cap garantia democràtica, en situacions de molta inestabilitat, i també a tota mena de grups armats, que es beneficien del tràfic. Aquest problema s'ha de prendre seriosament si es volen evitar més atacs com els de París. I per això només cal voluntat política", recorda.

2. Tancar l'aixeta del finançament

El blanqueig de capitals és una de les principals fonts de recursos per al terrorisme

L'Estat Islàmic obté recursos del territori que domina a través de la venda de petroli, el cobrament d'impostos i taxes a la població que extorsiona i també del tràfic de persones o d'antiguitats. Però bona part dels seus recursos es mouen també en un sistema financer internacional marcat per l'opacitat i emparat en el secret bancari. El govern francès destaca la manca d'un fitxer central de tots els comptes bancaris, així com la necessitat d'explotar les dades sobre transferències interbancàries internacionals a través de la plataforma Swift, que té dos dels seus servidors a Europa. 

3. Contrarestar la propaganda i la islamofòbia

L'Estat Islàmic s'alimenta dels greuges dels joves musulmans a Europa

"Els musulmans d'Europa, sobretot en societats com la francesa, mai s'arriben a sentir part d'una identitat col·lectiva arrelada al lloc on viuen, perquè se'ls fa escollir entre ser francesos o musulmans", explica Lurdes Vidal, cap de Món Àrab de l'Institut Europeu de la Mediterrània. Això és el que hi ha darrere de conceptes com 'immigrant de tercera generació': quantes generacions han de passar per ser part del lloc on vius? A casa nostra, per exemple, no tenen llocs dignes per pregar. Els amaguem, ens estimem més no veure'ls. Hi hauria d'haver musulmans europeus, no musulmans a Europa". I és sobre aquesta estigmatització, que no només es limita a l'exclusió social, que la propaganda de la jihad 2.0, amb un ús molt hàbil de les xarxes socials, dóna un altaveu sense precedents a l'Estat Islàmic, orientat sobretot a un públic jove.

"També els atemptats de París busquen que a França comencin a matar musulmans, com a represàlia, arraconar les comunitats, posar-les contra l'espasa i la paret, per tenir més candidats a participar en el seu projecte", afegeix Jean-Pierre Filiu, expert en jihadisme de SciencesPo. Com escriu el filòsof Santiago Alba Rico, "l'atemptat de París és una ocasió per unir el dolor dels europeus, avui sacsejats per la brutalitat de l'EI, i el dels àrabs i musulmans, humiliats per dictadures amigues d'Occident i assassinats per bombes multinacionals. Si ens blindem en neurosis colonials i repetim els mateixos errors proclamant la nostra superioritat moral enmig de les runes que contribuïm a apilar, donarem la raó a tots els bàrbars i ens unirem a ells en la seva obra de destrucció".

4. Donar veu a l'oposició prodemocràtica i tenir un pla polític

L'esperança de canvi democràtic malviu sota les bombes

La milícia no es pot combatre des de l'aire i calen actors locals que, de fet, fins ara han carregat -amb molt pocs mitjans- el pes de l'enfrontament militar contra l'Estat Islàmic sobre el terreny: els kurds i els rebels sirians. No hi haurà final de la violència a Síria sense una sortida política creïble i integradora. Una perspectiva que és lluny, però per la qual cal en primer lloc identificar i reconèixer actors. Malgrat tot, malgrat els horrors de gairebé cinc anys de guerra sense treva del règim sirià contra la revolta popular que va esclatar el 2011, queden actors locals hereus d'aquell somni de llibertat i de justícia social, com els Comitès de Coordinació Local, que la siriano-gallega Leila Nachawati defineix com "una xarxa de grups d'acció local autogestionada que practica la desobediència civil i constitueix l'expressió més genuïna de la revolta popular, al marge del procés de militarització. Aquests són els grans absents en les converses de Viena, on les potències regionals i internacionals estan discutint un pla de transició política a Síria, i en què, cada dia més, tothom està d'acord a preservar la integritat del règim sirià, que és el principal causant de violència, morts i repressió a Síria.

Més continguts de