EUROPA

Boris Johnson parla “d’error” del Suprem

El ‘premier’ s’atrinxera i radicalitza el discurs en un debat que vessa tota l’agror política que viu el país

Ni penediment, ni disculpes, ni tan sols l’admissió que el seu govern havia violat la llei. De fet, el primer ministre britànic, Boris Johnson, va dir ahir al Parlament que la decisió del Tribunal Suprem de considerar “il·legal, nul·la i sense efecte” la suspensió de les funcions de la cambra que Johnson havia forçat durant cinc setmanes era “un error”, perquè es pronunciava sobre “una qüestió essencialment política”.

En una molt més que tempestuosa compareixença als Comuns el primer dia en què ses senyories es tornaven a reunir des del 10 de setembre a la matinada, Boris Johnson també va desafiar Jeremy Corbyn, líder del Partit Laborista, a presentar una moció de confiança per desfermar la convocatòria d’eleccions generals. Tanmateix, com té per costum, el premier va recórrer a l’artilleria retòrica del Brexit i a la data màgica del 31 d’octubre per vendre la populista idea que el Parlament té presoner el país, que no es deslliura d’aquest malson.

Corbyn no va mossegar l’esquer que li havia deixat a l’abast Johnson. I, al seu torn, n’hi va llançar un altre: “Si vol eleccions, aconsegueixi una extensió [de la Unió Europea per ajornar el Brexit] i les tindrà.”

L’intercanvi de cops va ser apassionant i ni Johnson ni cap dels intervinents es van estalviar munició. Així, després que Corbyn escoltés la primera intervenció del premier i el seu parer sobre la decisió dels onze magistrats del Suprem, el veterà laborista no va dubtar en qualificar-la de “deu minuts de pirotècnia per part d’un perillós primer ministre que es creu per sobre de la llei.” El líder del Partit Nacional Escocès a Westminster, Ian Blackford, va dir el mateix amb una sentència més curta i més efectiva: “Quan acaba la llei, comença la tirania.”

L’altre gran artifici verbal a què Johnson ha acostumat el públic britànic des que és a Downing Street és la ficció de l’avenç en les negociacions amb Brussel·les, que només veuen ell i els seus ministres, perquè des de la capital comunitària es mostren infinitament prudents.

Pel que fa a aquest punt en concret, Johnson va tornar a assegurar que “hi ha l’oportunitat de progressar, no serà fàcil, i clarament no ajuda la llei de rendició”, en referència a la llei aprovada abans de la suspensió, que l’obligaria a demanar una “inútil extensió” -segons les seves paraules- si el 19 d’octubre no ha aconseguit un acord de sortida amb la Unió Europea. Adreçant-se directament a Nigel Dodds, líder del Partit Democràtic Unionista (DUP), d’Irlanda del Nord, aliat dels conservadors, Johnson hi va insistir: “Creix la confiança i estem treballant sense descans per aconseguir un pacte per al 17 d’octubre [quan s’ha de celebrar la cimera comunitària en què Johnson vol tancar un nou pacte]. Després la cambra tindrà l’oportunitat de dir-hi la seva”.

Moderació del llenguatge

En més d’una ocasió, Johnson va ser cridat pels diputats de l’oposició a moderar el seu llenguatge. Va fer-ne cas omís. I es va cansar, fins a arribar al cinisme més descarnat, d’utilitzar expressions com ara “rendició”, “humiliació” o “capitulació” quan es referia a l’esmentada llei de l’extensió del 19 d’octubre. La diputada laborista Tracy Brabin li va recordar: “Aquestes paraules suggereixen que els que no estem d’acord amb vostè som traïdors o antipatriotes”. I li va demanar, una vegada més, que canviés el to. En va.

Probablement per efecte del jet lag. Perquè Johnson havia arribat al matí a Londres des de Nova York, on s’havia entrevistat amb el president Donald Trump. Per contagi, o més aviat de mena, Johnson no va mostrar en cap moment la humilitat que se li demanava. Ans al contrari.

A més, va utilitzar totes les tècniques del populisme més evident i barroer. Es tracta d’un populisme, però, que es fonamenta en un fet incontestable -el referèndum el van guanyar els partidaris del Brexit-, alhora que també en un munt de mentides o inexactituds: des de la dels 350 milions de lliures setmanals que anirien a parar a la sanitat pública fins a les que ahir es va treure de la màniga, a l’afirmar que el Regne Unit envia “mil milions de lliures a la Unió Europea setmanalment” .

L’altíssima temperatura del debat es va poder mesurar per les moltes vegades que el president del Parlament, John Bercow, va cridar a l’ordre i la moderació. Sense èxit.

Políticament, el Regne Unit continua en el mateix forat que fa un any. Però la situació ha empitjorat. Johnson lluita per seguir a Downing Street al preu que sigui. El Brexit és una eina molt útil. L’oposició el vol descavalcar, també al preu que sigui. Difícil veure la sortida llevat que Johnson, per un cop, no menteixi i aconsegueixi l’acord. Tot el que va dir ahir en les tres hores de debat, però, i tal com ho va dir, no ajuda perquè el Parlament l’hi aprovi.

La teatralitat del fiscal general de la corona

El Parlament britànic s’ha convertit en el millor espectacle del Regne Unit. No té res a envejar als del West End, tant si es veu en directe, a les galeries superiors de la cambra, o a través del canal de televisió BBC Parliament, que emet les sessions en directe.

La primera de les intervencions per part del govern després que els Comuns reobrissin ahir no va decebre ningú. El fiscal general, Geoffrey Cox, carn d’imitadors de tota mena per l’ampul·losa manera de parlar, la poderosa veu i la teatralitat exagerada dels gestos, va etzibar algunes de les millors frases de la jornada abans que aparegués el protagonista principal, el premier Johnson. Així, Cox va sentenciar l’actual Parlament amb gran despreocupació: “És mort, és una desgràcia”, va dir, justificant-ho perquè els diputats són incapaços de fer realitat el Brexit i perquè refusen, de moment, celebrar eleccions. I amb una metàfora a l’altura de l’escenari, assenyalant els bancs de l’oposició, Cox va advertir ses senyories que “arriba el moment en què aquests galls dindis no podran evitar la celebració del Nadal”. Premi Laurence Olivier al millor teatre del món.

Més continguts de