BÒSNIA

“Els líders de la Unió Europea no saben què fer amb Bòsnia”

Entrevista a Jovan Divjak, excomandant de l’exèrcit popular iugoslau destacat a Bòsnia

“Bosnià nascut a Belgrad (Sèrbia)” tal com es defineix ell mateix. Era comandant de l’exèrcit popular iugoslau destacat a Bòsnia quan va esclatar la guerra el 1991. Quan va veure que el seu exèrcit es posava al costat dels radicals serbis de Bòsnia i iniciava bombardejos indiscriminats contra els civils de Sarajevo, va canviar de bàndol, i va liderar durant els primers anys la defensa de la ciutat com a general de l’exèrcit bosnià. Quan va acabar la guerra va fundar l’organització Obrazovanje Gradi BIH [L’Educació Construeix Bòsnia i Hercegovina], que ajuda els nens víctimes de la guerra i de minories marginades i els educa en els valors de la pau i la convivència entre cultures.

Què en queda de la guerra, 25 anys després?

La guerra encara segueix, però d’una altra manera. Seguim tenint una guerra verbal. Cap bàndol reconeix els seus errors i sí que en culpa l’altre. Encara hi ha més de 5.000 persones pendents de processos judicials per crims de guerra, i els dirigents polítics no tenen la voluntat d’asseure’s, tancar-se en un lloc i arribar a una solució consensuada de reconeixement del que va passar. A tot això cal afegir que, ara mateix, Europa té el focus posat a Síria, l’Afganistan, l’Iraq, Ucraïna... i ja no en parla de Bòsnia i Hercegovina.

Què és el que impedeix la reconciliació?

Quan parlem de la paraula reconciliació no hem de mirar només a Sarajevo, sinó que també hem de mirar cap a dues altres direccions: Zagreb -la capital de Croàcia- i Belgrad -capital de Sèrbia-. No ens hem posat d’acord ni sobre les xifres de morts, hi ha un clima de negacionisme del mal que es van fer totes les parts, i el pitjor de tot: des del sistema educatiu no es treballa per a la reconciliació. Hi ha molts pobles amb “un sostre, dues escoles”, on els nens són separats pel seu origen ètnic, fins i tot a l’hora de jugar al pati. Només comparteixen els lavabos! A la República Srpska els nens parlen del conflicte que hi va haver a Bòsnia i Hercegovina com una guerra civil i no expliquen que hi va haver un agressor. Diuen que l’estat serbi havia de defensar-se. No parlen del setge de Sarajevo ni del genocidi de Srebrenica. Però, en canvi, sí que parlen de l’atac de l’OTAN contra Sèrbia. I a la federació de Bòsnia i Hercegovina no estudien a l’escola que també els nostres soldats van violar dones i van ser responsables de crims de guerra. Fins i tot hi va haver franctiradors que disparaven contra nens de Sarajevo i que va resultar que eren dels nostres! La primera víctima d’una guerra és la veritat.

És pessimista, doncs?

No, no, no soc pessimista, però aquesta és la realitat que tenim. Cal ser molt conscients dels problemes i intentar solucionar-los d’un en un. Ara a Bòsnia tenim 12 partits polítics diferents, però cada partit només mira pels del seu origen ètnic, i si no en formes part i dones suport al partit que hi ha al poder és impossible accedir a una feina o a un allotjament. Això és la democràcia avui a Bòsnia. Quan algú em pregunta en quin partit polític milito, els dic que milito al partit de l’associació L’Educació Construeix Bòsnia. A través de l’educació és com es poden solucionar els problemes.

Escoltant els actuals dirigents polítics sembla que en qualsevol moment pugui esclatar un nou conflicte.

No, no. Potser a Bòsnia, i a Sèrbia i a Croàcia hi ha nacionalistes que sí que estarien disposats a tornar a agafar les armes, però no és una massa crítica. I tal com estan dividits els partits ara mateix, és difícil que una part pugui fer res. L’OTAN té controlades les armes i el nombre d’avions, tancs, etc. que té cadascuna de les repúbliques. També hi ha hagut molta propaganda sobre la influència de Rússia, de Turquia, i fins i tot dels països àrabs, però no són influències significatives.

Té alguna confiança en la UE?

Els líders europeus no saben què fer amb Bòsnia i Hercegovina. Va ser un error que acceptessin l’entrada d’Eslovènia i Croàcia, Romania i Bulgària a la UE. Haurien d’haver acceptat al mateix temps tots els països de la regió. A Bòsnia i Hercegovina volem formar part de la UE i de l’OTAN, però després els parlamentaris serbis no hi voten a favor, perquè Sèrbia no hi és a la UE ni a l’OTAN, i la falta de consens ens manté bloquejats.

Què és per a vostè un bon soldat?

Un patriota, que compleix els convenis de Ginebra, que respecta els detinguts, els civils, que no ataca sinó que es defensa, tot i que això pugui implicar haver de matar a algú, i que està al marge de la ideologia del partit que hi ha al poder. Al començament de la guerra, Bòsnia i Hercegovina tenia un exèrcit multiètnic, però després es va anar perdent aquest perfil. Això és el que destrueix d’alguna manera l’Armija de Bòsnia i Hercegovina.

Vist amb perspectiva, què faria ara de diferent?

Actuaria d’una manera molt més enèrgica amb els meus superiors, a qui en molts moments vaig fer nosa. Tinc intercanvis de missatges amb l’aleshores president bosnià, Alia Izetvegovic, en què es mostra la nostra disparitat de criteris, per exemple, sobre els càstigs que es volien imposar als joves que no volien lluitar a la guerra o que no s’hi sentien implicats, o sobre els abusos que cometien alguns grups paramilitars que lluitaven en nom del nostre exèrcit. Ara estic escrivint un diari de guerra, amb el dia a dia del que vaig viure aquells anys, i m’agradaria molt que algú el traduís al català.