Brexit, punt i a part

En un món de grans potències i d'interconnectivitat, el Regne Unit ha decidit seguir en solitari. Sortir de la UE per ser més globals. Hi ha qui explica el Brexit com una aposta geopolítica, un alliberament. De moment, però, és sobretot un replantejament interior i exterior que, ara per ara, només s'ha construït des de la divisió. Encara s'ha de demostrar que el Brexit suposi un canvi radical de polítiques o un girar l'esquena al continent. Fins avui, el Brexit ha estat, principalment, un canvi de discurs. Una retòrica excloent. El resultat de dècades de contraposar la identitat europea a la britànica com si fossin incompatibles o realitats irreconciliables. Una oferta política que ha dividit la societat en dues meitats polaritzades.

Primer el Regne Unit global de Boris Johnson es va alinear amb França i Alemanya després de l'assassinat de Qasem Soleimani per part dels Estats Units i, fins avui, en la lluita contra el canvi climàtic, les sancions a Rússia o amb l'escenificació d'una futura col·laboració a tres –amb Merkel i Macron– en política exterior. Els britànics sempre han estat molt més pròxims al consens europeu que a la visió trumpista del món. Fins i tot encara que el president nord-americà digués que Johnson era el “Trump britànic”. La Unió Europea és el primer mercat de les exportacions britàniques, i la UE –sense el Regne Unit– seguirà sent també el primer soci comercial dels Estats Units.

Pèrdua emocional

L'èxit o el fracàs del Brexit no es decidirà globalment, sinó al si de l'illa. En el futur immediat d'un país de desigualtats, amb una part de la població que s'ha sentit exclosa fins al punt de comprar tot l'argumentari culpabilitzador dels anti-UE, i amb una unió política amb Escòcia, Irlanda del Nord o Gal·les que haurà de passar ara pel seu propi test d'estrès.

Per a la UE, aquest 31 de gener és el final d'una agonia, de la incertesa i el desgast de fixar els termes d'una negociació transitòria. La càrrega emocional de la pèrdua d'un dels seus membres més potents econòmicament i demogràficament obre un parèntesi també simbòlic per escenificar que, a partir d'ara, els Vint-i-set volen parlar del futur d'Europa i no pas del futur de la relació amb un veí que s'ha entestat a fer la seva fins a les màximes conseqüències.

Però, en realitat, el punt i final d'avui tanca una era per obrir-ne una altra. Una nova relació en la qual el Regne Unit i la UE estan condemnats a entendre's i a col·laborar.