Els britànics arriben aquest divendres a la terra promesa del Brexit

LondresPer a uns –una mica més de la meitat dels britànics (51,89%)– es tanca una llarga espera de 1.317 dies des que es van pronunciar a les urnes a favor del Brexit fins arribar al que ells en diuen "independència". Per a la resta (48,11 %), es posa fi, igualment, al somni –ja enterrat arran de les eleccions del desembre passat– de celebrar un segon referèndum sobre la Unió Europea (UE) i acabar amb l'embolic materialitzat amb la votació del 23 de juny del 2016.

És l'hora dels adeus, sí, com es va cantar aquest dimecres al Parlament Europeu, quan la cambra va ratificar el tractat de divorci entre Londres i Brussel·les. Aquest divendres a les 11 de la nit, hora de la capital britànica (mitjanit a Bèlgica), el Regne Unit posarà fi a 47 anys i un mes de pertinença a la UE. La Union Jack serà arriada de les institucions comunitàries.

Cerimònia sòbria al quarter general de la Unió, i llums amb els colors de l'esmentada Union Jack tant a Downing Street com en altres edificis oficials al Regne Unit. Seixanta minuts abans, el premier Boris Johnson s'adreçarà als seus conciutadans per llançar un missatge d'optimisme i per intentar convèncer els decebuts pro-UE que hi ha vida després del Brexit, i que fins i tot pot ser molt millor.

A aquella hora a Trafalgar Square, al centre de Londres, ja haurà començat la festa popular de celebració organitzada pel fins ara eurodiputat Nigel Farage, un dels grans artífexs del Brexit, que amb re­tòrica inflamada i populista va espantar prou el llavors primer ministre David Cameron per posar-lo entre l'espasa de perdre diputats tories i l'arriscada paret d'un incert referèndum.

Farage ha convidat a parlar des de l'escenari, entre d'altres, Tim Martin, amo dels pubs Wether­spoon, que ha afirmat més d'un cop que un dels grans beneficis del Brexit serà l'abaratiment de les pintes de cervesa que ofereix als seus clients.

Un viatge necessari?

¿Valdrà la pena tot el caos polític en què ha viscut el Regne Unit els últims anys per arribar fins al Brexit? Què es pretenia? Pràcticament, el mateix que ja es tenia. En una trobada que va tenir lloc dimecres passat amb un grup de periodistes, entre els quals aquest corresponsal, el ministre d'Exteriors britànic, Dominc Raab, va dir: "En la segona fase del Brexit [en què s'haurà de negociar la futura relació comercial] volem demostrar que podem ser fins i tot millors amics, veïns i aliats [que no pas estant a la UE]. Volem aconseguir uns lligams encara més forts. I és una oportunitat també de tenir més ambició de lideratge a l'OTAN". Raab va insistir igualment en un dels eslògans per excel·lència dels brexiters: la construcció d'un "Regne Unit global" que enforteixi els lligams històrics amb les excolònies.

És creïble el discurs? Potser sí. En tot cas, tal vegada el més útil en el dia D és donar un cop d'ull per entendre com i per què s'hi ha arribat. Una veu clarivident és la de l'escriptor irlandès Fintan O'Toole, autor de molts llibres i articles, el més recent dels quals, del 2018, és un magnífic estudi cultural sobre el Brexit –Un fracaso heroico, tot just publicat en castellà per Capitán Swing– que va molt més enllà d'una simple anàlisi política.

En una conversa telefònica entre Cambridge i Londres, O'Toole ha comentat per a l'ARA per què va abordar la qüestió de manera interdisciplinària, barrejant història, política, literatura, cinema i sociologia: "El que em va xocar més és una pregunta que planava arran de tot el procés, i que no es responia: ¿Com és que una pròspera i rica democràcia occidental europea comença a veure's a si mateixa intolerablement oprimida per la Unió? Òbviament, no ho està. Però si la propaganda, i les moltes mentides que s'han dit durant anys, hi ha fet forat és perquè hi ha factors psicològics, especialment a la societat anglesa, que ho poden explicar".

Alguns apunts d'O'Toole sonen provocadors. Com quan compara la relació de submissió-dominació que sent el Regne Unit amb la UE amb la de Christian Grey i Anastasia Steele, protagonistes de Cinquanta ombres d'en Grey, potser una metàfora o una manera de llegir el Brexit, i no pas per casualitat el llibre més venut al Regne Unit els anys abans del referèndum. La suposada burocràcia amb què la UE imposa o castiga Londres és com el seguit de normes amb què en Grey abusa de l'Anastasia.

Malgrat el dolor que li provoquen, al Regne Unit li agraden també perquè la cultura del país en termes molt amplis –la cultura anglesa– sempre ha preferit més celebrar el fracàs que no pas el triomf.

Un argument que a O'Toole també li val per afirmar que el Regne Unit no s'ha "sobreposat mai a la victòria en la Segona Guerra Mundial". Una victòria recompensada, paradoxalment, per la pèrdua de l'imperi, cosa que "ha atiat un històric sentiment d'autocompassió" davant el tracte suposadament injust de la història.

La relació entre la Segona Guerra Mundial –The finest hour, d'acord amb un famós discurs de Churchill del 1940– i el Brexit la va resumir Boris Johnson en un article al Telegraph el 15 de maig del 2016. Hi escrivia que la UE "estava perseguint un objectiu similar al de Hitler: crear un superestat europeu". Superestat a què els anglesos es van oposar, com l'agost del 2018 va recordar l'eurodiputat del UKIP Roger Helmer. Va piular: "Quan vaig néixer no era un ciutadà europeu (i la generació del meu pare va lluitar perquè no fóssim ciutadans alemanys). Estic decidit a no morir-me com a europeu". Se n'ha sortit. Helmer i 17,4 milions més de britànics, que aquest divendres arriben per fi a la terra promesa, arrossegant-hi 16,1 milions que no volien anar-hi.