SÈRIE VENEÇUELA (4/10)

Buscant pa per WhatsApp a Veneçuela

Els principals productes bàsics de la dieta veneçolana es troben només al mercat negre

La dependenta del forn de pa em contesta amb cara de menyspreu que “evidentment” no tenen pa, ni sap quan en tindran. La vitrina de la botiga està pràcticament buida, només hi queden uns quants pastissets. En un altre forn de Caracas, la capital veneçolana, el propietari em respon el mateix i encara diu més: em recomana que em tregui del cap intentar trobar pa en cap forn de Veneçuela. Que si vull comprar-ne, val més que recorri al mercat negre. És el que tothom aconsella.

La venda de pa i altres productes bàsics a Veneçuela es basa ara mateix en el boca-orella. Qui té WhatsApp al telèfon mòbil sovint l’utilitza detallant al seu estat el producte que vol comprar o bé comercialitzar. “A la venda, paquets de 12 litres”, diu un veneçolà al seu estat de WhatsApp, que acompanya amb una fotografia d’ampolles d’oli vegetal de la marca Diana. Un altre hi escriu: “Necessito 240 dòlars”. Perquè a Veneçuela també és gairebé missió impossible trobar diners en efectiu, i encara més canviar la moneda nacional -el bolívar- per una d’estrangera sense perdre poder adquisitiu.

“Tot això passa perquè determinats productes a Veneçuela tenen un preu regulat i hi ha un control de canvi des que [Hugo] Chávez va arribar al poder”, explica el reconegut economista veneçolà Asdrúbal Oliveros. “Un dòlar equival a uns 85.000 bolívars, segons la taxa fixada pel govern. En canvi, al mercat negre un dòlar són uns 850.000 bolívars, és a dir, deu vegades més”, detalla l’expert. Això vol dir que si un turista viatja a Veneçuela i compra bolívars en una de les cases de canvi oficials que hi ha a l’aeroport, n’obtindrà una misèria. Li donaran 85.000 bolívars per un dòlar. Però si fa el canvi al carrer -al mercat negre- aconseguirà deu vegades més diners. I, de fet, això li permetrà poder comprar alguna cosa a Veneçuela: els preus estan pels núvols. Una simple ampolla d’aigua d’un litre i mig ja val com a mínim 110.000 bolívars. Per tant, els 85.000 bolívars que segons el govern val un dòlar, no serveixen per adquirir gairebé res.

Tot aquest galimaties es complica encara més amb els “preus regulats” establerts pel govern per a determinats articles. La farina, l’arròs, la llet, el sucre, alguns embotits i tots els cereals i productes enllaunats tenen preus fixats pel govern, que normalment són ínfims. Per exemple, una barra de pa val 70.000 bolívars, és a dir, només uns 0,08 dòlars. El gran problema, però, és trobar pa i altres productes.

Control del govern

Les empreses privades estan obligades a vendre el 50% de la seva producció al govern a preus per sota del mercat, explica Juvenal Arbelaez, president executiu de la Cambra Veneçolana de la Indústria d’Aliments (Cavidea). “Això fa que la quantitat de productes disponibles per ser comercialitzats sigui molt inferior a la d’abans, i explica que ara bona part de les prestatgeries dels supermercats estiguin buides”, argumenta. A més, el transport de qualsevol producte alimentari de les fàbriques als centres distribuïdors i d’aquests centres a les botigues ha de comptar amb un permís del govern, afegeix Arbelaez. L’executiu ho controla absolutament tot.

“Com que el preu del pa és tan summament baix, quan els forners tenen farina -que no és sempre- només produeixen un 5% de pa. Prefereixen fer pastissets perquè el seu cost no està regulat pel govern i així poden obtenir més guanys”, precisa el president executiu de Cavidea. I de fet és així: a la majoria de forns hi ha pastissets, però no pa. Els pocs afortunats que n’aconsegueixen -normalment després d’hores d’espera, perquè s’hi formen cues llarguíssimes- el revenen després al carrer a uns preus exagerats. És tanta la demanda i tan poca l’oferta que el negoci està assegurat. I passa el mateix amb altres productes bàsics de la dieta veneçolana. Així la bola del mercat negre al país cada vegada es fa més grossa.

“Jo mateixa faig pa a casa meva”, explica la Silvana, una veneçolana que té la sort de tenir una filla als Estats Units. Cada vegada que va a visitar-la, torna a Caracas amb una maleta plena de paquets de farina, confessa. En altres ocasions la seva filla n’hi envia per missatgeria privada. “Així no he de fer cua als forns quan hi ha pa, ni comprar-lo aquí a uns preus desorbitats”, es justifica.

Els que no tenen “fe” -com es coneix a Veneçuela disposar de “familiars a l’estranger” que envien ajuda als que són al país- intenten sobreviure amb tota mena de tripijocs: revenent el que poden al mercat negre, bescanviant productes amb altres persones o directament fent contraban de benzina a la veïna Colòmbia.

El salari mínim mensual a Veneçuela és ara mateix de 2.555.500 bolívars, és a dir, tres miserables dòlars. Això explica que molts hagin optat per anar-se’n del país, cosa que tampoc és fàcil. Els veneçolans només poden treure de 10.000 a 20.000 bolívars en efectiu al dia de les entitats financeres. A més, els bolívars no tenen cap mena de valor a l’estranger i aconseguir dòlars al país també és gairebé missió impossible.

Més continguts de