ENTREVISTA

Carlos Martín Beristain: “Estem escoltant per primer cop les víctimes de la guerra”

Entrevista al comissionat de la Comissió de la Veritat de Colòmbia

Del Salvador a Mèxic i ara a Colòmbia. El basc Carlos Martín Beristain és comissionat de la Comissió de la Veritat, una de les tres potes que suporten els Acords de Pau entre el govern de Bogotà i les FARC. Poc abans de la declaració de l’estat d’alarma i convidat per l’ICIP va presentar a institucions catalanes el treball de l’entitat, que pretén escoltar el relat de víctimes. Sap que el més difícil de la pau comença ara, amb l’aplicació dels punts, obstaculitzada per la política del nou president, Iván Duque.

¿El decep que la violència continuï després de quatre anys de pau?

Sortir d’una guerra de 60 anys no és fàcil. Fa falta una política sostinguda en el temps i aplicar-la de manera efectiva. Si hi ha una actitud gasiva per al compliment es posa la base per generar més confusió i perquè continuï viva la ideologia de l’enemic intern. Hi ha hagut limitacions pressupostàries i el govern entén els Acords de Pau com un procés de desmobilització de les FARC i no de transformació del país, desenvolupament rural, substitució de cultius, una reforma agrícola...

Resoldre els punts de la terra va ser el més complicat d’assolir i encara ara és el gran repte. Per què?

Durant el conflicte hi ha hagut sis milions d’hectàrees de les quals els propietaris originaris han estat desposseïts, i ara són de gent que les va comprar, les va ocupar o va extorsionar per aconseguir-les. El pla se centra en un milió d’hectàrees però, si es continua a aquest ritme, la restitució durarà 20 anys! Colòmbia ha passat de país rural a urbà amb els 8 milions de desplaçats i els canvis econòmics. Ara hi ha dues Colòmbies: la rural, afectada pel conflicte directament (indígenes, camperols, afrodescendents), i la urbana, que, com que no es veu tan afectada, viu al marge del postconflicte.

¿La violència afecta la tasca de la Comissió de la Veritat?

La Comissió ha de treballar en unes condicions difícils perquè hi ha un conflicte obert en alguns punts del país. Es nega la negociació amb l’FLN [la segona guerrilla], hi ha ocupació del territori, dissidències de les FARC... La gent encara té por. Continua la mateixa guerra però amb altres actors. Des de l’acord del 2016 uns 500 líders veïnals han estat assassinats. Continuen molts actors però el problema és que l’estat no ocupa aquests espais i deixa que la il·legalitat, el narco i el paramilitarisme arrelin. I la militarització del territori porta més inseguretat.

Quins testimonis està recollint la Comissió?

A les 28 Cases de la Veritat que hi ha al país hem recollit 12.000 testimonis que donen una bona foto del que ha passat des del 1958. Set de cada 10 víctimes són d’entre el 1998 i el 2008, arran del fracàs del Caguán [intent de negociació amb les FARC]. L’estat ho va aprofitar per preparar la guerra, les FARC es van rearmar i els paramilitars van perpetrar la campanya de terror més brutal.

Què demanen les víctimes?

Una veritat que expliqui el perquè, no només una veritat que relati casos. Les hem escoltat, les víctimes, i això fins ara no ho havia fet ningú.

A l’exili què s’han trobat?

Hem parlat amb 500 testimonis en 23 països i hem vist sindicalistes, jutges amenaçats, caps de policia, membres de l’exèrcit, dones que han fugit per por que reclutin els seus fills, líders camperols... Hi ha una varietat enorme. El primer testimoni va ser el de Jorge Freite, fill d’un sindicalista que va ser detingut, desaparegut, segrestat, torturat i assassinat per un comando de la policia. Em va tocar molt la profunditat d’una història amagada.

Com són les històries de l’exili?

De desarrelament, de dificultat d’integrar-se en una cultura o una llengua, de pèrdua d’estatus social. Uns impactes que no es coneixen, i el repte és visibilitzar-los. Hem tingut diàlegs amb la segona generació, amb els fills criats al Regne Unit o Espanya.

Què en treu d’escoltar els responsables de la violència?

En general es volen reconèixer també com a víctimes. Hem sentit paramilitars, guerrillers o militars explicant que havien participat en desaparicions o execucions extrajudicials. És un exercici saludable i positiu fer visible un horror, però cal que es reconegui perquè només així es poden trencar pactes de silenci i posar fi a les mentides. Tothom menteix per tenir el control del procés i ser guanyador, en lloc de ser reparadors per a les víctimes. Aquest és el gran repte.