Catalunya i la UE, entre la legalitat i la legitimitat
Encara no he trobat cap jurista a les institucions comunitàries que defensi que una Catalunya independitzada d'Espanya seria automàticament membre de la Unió Europea. Jean-Claude Piris, un veterà jurista que ha participat en la redacció de diversos tractats europeus, ja va assegurar a l'ARA fa dies que després de la secessió d'un estat -i això val per a Escòcia o a per Catalunya- hi ha d'haver una renegociació. "Es pot anar ràpid", perquè el gruix de la legislació europea ja forma part del territori que s'escindeix i, fins i tot, "es pot fer abans" del naixement del nou estat, explica Piris. "Però és evident que el tractat ha de ser modificat. I cal una ratificació dels altres 27 estats membres", resumeix el jurista.
N'hi ha que van més enllà i, des de la Comissió Europea, apunten per exemple que, arribat aquest punt, també l'estat espanyol hauria de renegociar alguns dels seus compromisos amb la Unió, com ara el nombre de diputats que té al Parlament Europeu i el pes del seu vot al Consell -que es decideix en funció de la demografia de cada país.
Sense manual
La realitat és que no hi ha cap manual europeu que hagi previst la partició d'un estat membre. Però si d'alguna cosa en saben les institucions comunitàries (que s'han anat adaptant per créixer de 6 a 27 estats) és que el continent és canviant i que el dret, al cap i a la fi, és un instrument al servei de la política.
La legalitat espanyola diu que Catalunya no pot convocar un referèndum. ¿Però fins a quin punt és legítim limitar el dret d'un govern a consultar als ciutadans sobre quin futur volen? Una Unió Europea que ha hagut de bregar amb governs que, tot i ser membres de la UE, han violat drets fonamentals -com la llibertat d'expressió i de culte a Hongria- o que han desafiat la independència del poder judicial -a Romania- sap molt bé que una determinada legalitat no sempre defensa els drets legítims dels ciutadans. Per això, també les respostes polítiques que arriben de Brussel·les són més matisades que les que formulen alguns juristes o funcionaris.
Un afer de política interna
El procés sobiranista continua sent per a les institucions comunitàries un "afer de política interna" de l'estat espanyol. Però hi ha marge per a la política. Quan la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, negava la setmana passada en una entrevista al Diario de Sevilla que la Convenció de Viena deixi fora dels organismes internacionals els territoris que s'independitzen, no estava obrint les portes de la UE per a Catalunya. Senzillament posava seny, també per a aquells que s'han tancat en banda demonitzant un procés que només es pot resoldre negociant. "Sisplau, resoleu els vostres problemes de política interna a Espanya -deia Reding-. Jo confio en la mentalitat europea dels catalans".
Que un vicepresident del Parlament Europeu, Aleix Vidal-Quadras, demani una intervenció de la Guàrdia Civil per aturar el procés sobiranista a Catalunya "recorda els dies més foscos del segle XX", deia dijous el líder dels liberals europeus i ex primer ministre belga, Guy Verhofstadt. Recorda aquella Europa fosca que es va voler superar amb la creació d'una Unió Europea.
