DIA MUNDIAL DE L'IMMIGRANT

‘Ciutats refugi’, una trinxera contra l’odi

Ajuntaments que fan de contrapès als estats amb polítiques i discursos per promoure l’acollida

Nens refugiats kurds jugant en un programa municipal d'esports a Toronto / REUTERS

La militarització de les fronteres ha convertit la Mediterrània en una fossa comuna i les lleis d’estrangeria deixen milions de persones sense papers, que s’instal·len a les grans ciutats per començar una nova vida. És en l’espai urbà on troben més oportunitats de feina i xarxes de suport. I són els ajuntaments els que han d’afrontar la situació, gestionant una realitat que estats i governs pretenen amagar sota la catifa. I sigui per convicció o per força, al final s’imposa el pragmatisme. Al cap i a la fi, per governar una ciutat és millor tenir un cens realista que ignorar els sensepapers, intentar evitar o pal·liar l’infrahabitatge o assegurar-se que tota la població té cobertura mèdica. Quan els Parlaments s’omplen de diputats d’extrema dreta i el discurs antiimigració s’inflama i contamina les polítiques dels governs, que defensen el control de fronteres com una línia vermella de la seva sobirania, des de les ciutats sorgeix una veu de resistència.

Les primeres a alçar la veu van ser les anomenades ciutats santuari dels Estats Units, amb San Francisco al capdavant, que es van oposar a les polítiques federals d’immigració negant-se a col·laborar en la persecució dels sensepapers i portant a la pràctica una cultura de benvinguda obrint els seus serveis als que la Casa Blanca considerava “il·legals” i “deportables”. El moviment es va encomanar al Regne Unit a mitjans dels 2000, on ciutats com Sheffield i Glasgow també van proclamar-se ciutats santuari, i l’arribada de refugiats a Europa el 2015 va desencadenar una tercera onada de ciutats refugi a l’Europa continental. “Les ciutats desafien el monopoli dels estats sobre qui pot quedar-se i en quines condicions. I ho fan al seu propi territori, protegint els que l’estat vol deportar, creant un nosaltres més inclusiu, preparant-se per acollir aquells que, encara que no estan sota la seva responsabilitat legal, omplen els seus carrers”, explica la investigadora Blanca Garcés.

“Als Estats Units el moviment de les ciutats refugi pretenia protegir els veïns sense papers que havien arribat feia anys. El reflex al Regne Unit tenia més a veure amb l’esperança d’un canvi de mentalitats, des de posicions menys polítiques i més morals. A l’Europa continental, el que hem vist sobretot des del 2015, amb posicionaments com els d’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, és un plantejament polític”, diu Jonathan Darling, geògraf de la Universitat de Durham que ha participat en un seminari al Cidob.

San Francisco

“No preguntis, no ho diguis ”: funcionaris municipals protegint els sensepapers


San Francisco es va convertir el 1989 en la primera ciutat santuari als Estats Units, amb una moció que prohibia utilitzar diners i personal de l’administració local per col·laborar en l’expulsió de sensepapers, sobretot refugiats de Guatemala i el Salvador. Era la política del “Don’t ask, don’t tell”, que prohibeix als funcionaris locals preguntar sobre la situació legal dels usuaris i lliurar-la a les autoritats federals. Actualment hi ha unes 500 ciutats refugi als Estats Units que apliquen aquestes polítiques i, a més, tenen algunes mesures de documentació dels sensepapers a nivell local.

Sheffield

Entitats i ajuntament junts per facilitar espais de trobada

La ciutat anglesa de Sheffield va ser la primera a impulsar el moviment de ciutats refugi al Regne Unit, amb el compromís de les autoritats locals de posar al centre les necessitats dels refugiats. Compta amb El Santuari, un centre on ajuden els nouvinguts en els primers passos a la ciutat, fan sensibilització en barris i escoles i encoratgen activitats d’intercanvi cultural durant tot l’any.

París

Un carnet de ciutadania que dona accés als serveis públics

Seguint l’exemple del carnet d’identitat municipal de Nova York, després dels atemptats del 2015, l’alcaldessa de París Anne Hidalgo va implementar una targeta de ciutadania que poden sol·licitar tots els parisencs majors de 7 anys al marge de si tenen residència legal o no. La targeta dona accés als serveis públics, museus i centres culturals i també permet obrir comptes en entitats bancàries. El carnet es lliura a les escoles i als serveis municipals i ja el tenen 200.000 persones, un terç de la població de la capital francesa.

Toronto

Programa d’accés als serveis públics per a tots els ciutadans, tinguin papers o no

El 2013 Toronto es va convertir en la primera ciutat refugi del Canadà després que l’Ajuntament, instat per entitats locals, aprovés una política batejada com a access T.O., que garanteix l’accés als serveis municipals als ciutadans no documentats. L’Ajuntament demana als seus funcionaris que no preguntin als usuaris sobre el seu estatus legal i que no deixin cap sensepapers sense llicències, serveis de salut, d’emergència, programes infantils, habitatge social, suport als aturats, biblioteques, transport públic i oci.

Utrecht

Ciutat defensora dels drets humans que s’oposa a la política antiimigració de l’estat

Utrecht va ser un dels primers municipis a declarar-se Ciutat dels Drets Humans, cosa que l’ha portat a enfrontar-se a les polítiques antiimigració del govern holandès, marcades per la forta presència de l’extrema dreta a les institucions i que consisteixen sobretot en situar en la indigència els immigrants que han vist rebutjada la seva petició d’asil perquè marxin del país. Utrecht impulsa polítiques d’habitatge, educació i formació per evitar que els refugiats acabin sense un sostre.