Internacional 07/04/2016

Clam al Pireu: "Que obrin les fronteres"

Cinc mil persones, atrapades al port d'Atenes després del tancament de la ruta dels Balcans que els havia de portar al centre d'Europa

Cristina Mas
4 min
Una família d'afganesos, al port del Pireu

Enviada especial a AtenesEl Moshea, estudiant d’enginyeria de 26 anys, va fugir de l’Iran fa un mes, surt de la tenda on viu des de fa dos setmanes acampat al port del Pireu, on fins a cinc mil migrants i sol·licitants d’asil esperen trobar la manera de continuar el seu camí cap al centre d’Europa. Acabava d’arribar a Grècia quan Macedònia i altres països de la ruta dels Balcans van decidir tancar les fronteres. És una de les 55.000 persones atrapades al país més colpejat per la crisi de l’euro i té por que, en virtut de l’acord signat entre la UE i Ankara, el deportin a Turquia.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

"Vaig marxar per fugir del servei militar: no volia perdre dos anys de la meva vida. A l’Iran no hi ha llibertat", explica. El seu trajecte des de l’Iran fins a l’illa grega de Lesbos va durar cinc dies i va haver de pagar 7.000 dòlars als traficants. Sabia que estaven tancant les fronteres, però les màfies li van prometre que tenien rutes segures: "tots diuen mentides", lamenta. "Els traficants fan un gran negoci que la UE els serveix en safata: si tanquen les fronteres la gent està disposada a fer el que sigui per arribar al seu destí". El jove viatja sol –"he fet bons amics en el camí", relata– i el seu objectiu és Alemanya, on l’espera la seva nòvia, la Madi. Està convençut que se’n sortirà: "encara em queden diners, i en vaixell, caminant o en avió, sempre hi ha un camí".

Les autoritats gregues tenen pressa per buidar les tres terminals del port del Pireu que s’han convertit en un refugi improvisat per a cinc mil persones. L’1 de maig comencen les vacances de la Pasqua Ortodoxa, que marquen l’inici de la temporada turística i no volen que aquest estiu la primera imatge que es trobin ens creueristes en el principal port del país siguin famílies de refugiats amuntegades. El govern de Syriza, que durant mesos no va permetre que s’instal·lessin carpes o lavabos per evitar que el port es convertís en un campament permanent, ha amenaçat de desallotjar l’acampada, on ja s’han produït algunes protestes, però de moment no gosa fer servir la violència.

Una terminal convertida en alberg

A dins la terminal hi ha unes 900 persones. Homes, dones i criatures s’han instal·lat buscant una miratge d’intimitat entre els espais que separen els bancs. Han posat mantes al terra i passen les hores com poden. Encara que intenten tenir-ho tot net i ordenat, la fortor és inevitable.

L’Aimal, de 16 anys, és l’únic que parla anglès de la seva família afganesa: viatja amb la mare, el pare i els seus quatre germans. Van sortir de Kabul fa dos mesos i volen anar a Alemanya, on s’han de reunir amb un altre germà, de 12 anys, que va ser acollit allà per rebre tractament mèdic. "Els governs europeus diuen que l’Afganistan està bé, però el cert és que a Kabul hi ha tres o quatre atemptats cada dia".

En el seu periple fins a Grècia han passat pel Pakistan, l’Iran i Turquia i van arribar a Lesbos el 6 de març. El seu pare, Ayam, un soldador de 42 anys, amb prou feines conté les llàgrimes als ulls quan mostra al mòbil les fotografies de la casa que han deixat enrere. La mare es tapa la cara amb el mocador: no entén perquè no pot fer com tota la resta de la seva família que ja s’han instal·lat a Alemanya.

Dos autobusos esperen al davant de la terminal E3 i personal de Nacions Unides informa els acampats que poden anar a un dels 34 campaments muntats per l’exèrcit mentre es tramiten les seves peticions s’asil. Fins i tot porten fotografies aèries que mostren campaments amb carpes blanques perfectament arrenglerades on els asseguren que tindran menjar i que es podran moure lliurement. Però la gent no se’n refia. Tenen al cap imatges del centre de Mòria a Lesbos, i dels altres 'hotspots' de les illes que s’han convertit en centres de detenció. No els serveix que els prometin que en els camps de la Grècia continental són oberts, i que allà podran esperar en millors condicions que es tramiti el seu expedient. A més, circulen rumors, que parlen de serps verinoses o de manca d’aigua potable. La desesperació, l’angoixa i la incertesa són terreny abonat per a tota mena de troles. No sembla que el govern de Syriza tingui cap pla clar.

"Que obrin les fronteres"

"Què passa si decideixen que no ens donen asil i ens tanquen? Quedarem en un lloc aïllat i ningú sabrà res de nosaltres. No volem estar lluny d’Atenes, perquè aquí és on hi ha l’ONU i tots els organismes internacionals", diu el jove iranià. "No necessitem que ens donin tendes de campanya ni menjar: a casa nostra vivíem millor que això. El que necessitem és que obrin les fronteres".

Cinquanta mil persones no haurien de ser un problema per un país de vuit milions d’habitants que els anys noranta ja va acollir un milió i mig d’albanesos, que es van convertir en una mà d’obra barata que va acabar donant un saldo positiu a l’economia del país. Però ara les coses són diferents: d’una banda, els nouvinguts no volen quedar-se al país i s’hi troben atrapats, contra la seva voluntat, per les fronteres tancades; de l’altra, Grècia, avui, afronta l’acollida en la pitjor crisi econòmica des de la Segona Guerra Mundial i amb un govern que ha deixat en el camí totes i cadascuna de les seves promeses de canvi.

stats