Del somni americà a la realitat d’un Mèxic aliè
Els mexicans que han crescut als EUA i tornen al país miren de refer la seva vida i superar l’estigma social
Ciutat De MèxicLa Leni no va saber com s’escrivia el seu nom real fins als 16 anys. Els seus pares van decidir tornar al seu Mèxic natal després de viure indocumentats als Estats Units des del 1996. Llavors va llegir en l’acta de naixement que es deia Yhorleni. Va recuperar els documents, però va perdre la identitat. “Aquí no ets mexicà, ets menys”, diu quan parla dels pochos, els mexicans retornats o deportats. Ja porta 10 anys al país però confessa que a Mèxic encara hi ha resistència a reconèixer la seva comunitat com a autòctona. “En les eleccions passades [2018], mentre era a la cua parlant en anglès amb la meva germana, un home ens va dir que no podíem votar perquè no érem prou mexicanes”, comenta.
La mare de la Leni va travessar el Río Bravo, que separa els Estats Units de Mèxic, dalt d’una barqueta inflable amb les dues nenes a bord. Llavors la Leni tenia dos anys. Es van instal·lar a Sarasota, a l’oest de Florida, on van acabar vivint del negoci de jardineria del pare. Sense que ella en fos conscient, la seva família passava els dies esperant una reforma migratòria que els permetés sortir a comprar sense haver d’assegurar-se que no hi havia batudes al supermercat Walmart. Quan Barack Obama va endurir les repatriacions d’indocumentats van assumir que mai serien ciutadans nord-americans. L’any que el primer president afroamericà dels Estats Units va jurar el càrrec va ser el que van registrar més deportacions de mexicans en l’última dècada: 601.356, una xifra que va anar de baixa fins a arribar als 203.669 de l’any passat. Fins al maig del 2019, n’han deportat 89.165, segons dades del govern mexicà, que no inclouen els que tornen voluntàriament. Obama, però, va protegir de la deportació prop d’un milió dels anomenats dreamers, que ara podrien ser expulsats per Donald Trump: adolescents i joves arribats als EUA quan eren nens i que s’han criat allà, tal com li va passar a la Leni.
“Quan em van dir que no estava documentada em va fer vergonya. Jo cantava l’anthem [himne nord-americà] a l’escola amb tant d’orgull, parlava amb les meves amigues de viatjar juntes… i em vaig adonar que no podia: I was a lie! [Era una falsa]”, confessa en spanglish, una barreja de castellà i anglès que considera el seu idioma matern.
Els mexicans identifiquen qui s’ha criat als EUA per l’accent i pels tatuatges que distingeixen els membres de les bandes nord-americanes. Aquí neix l’estigma social que arrosseguen els pochos un cop posen els peus en el país que creien el seu.
A Mèxic, el fet de tornar després d’haver anat a buscar el somni americà es veu com un fracàs i genera desconfiança, creuen que alguna cosa han fet malament perquè hagin abandonat el primer món. Ho explica l’informe Reintegració sostenible. Estratègies per al suport de migrants tornats a Mèxic i Centreamèrica, del think tank Migration Policy Institute (MPI), amb seu a Washington.
L’idioma i la imatge dificulten que els “nous” mexicans trobin una feina formal al país. A Ciutat de Mèxic, una sortida fàcil solen ser els centres d’atenció telefònica, on busquen empleats que parlin un anglès gairebé nadiu. Això ha creat la falsa il·lusió que hi ha vida després de la deportació a la Little LA, com es coneix el barri on s’ubiquen aquests centres. Si bé pot ser un alleujament immediat, a pocs els motiva que la seva nova vida consisteixi en atendre queixes de clients nord-americans a canvi d’una mitjana de 10.000 pesos (uns 475 euros) al mes.
Una escola per a ‘pochos’
Holacode és una escola de programació dirigida a migrants de retorn o refugiats a Mèxic que va néixer per oferir oportunitats als mexicans tornats. La Leni en va ser la primera membre i ara n’és directora d’admissions. El programa educatiu està pensat per atendre les necessitats de la comunitat pocha. No se’ls demana cap titulació homologada o experiència prèvia; les classes són en spanglish i reben un préstec per finançar els 7.000 dòlars que costen els cinc mesos de curs. La Jezica González, per exemple, ja ha començat a tornar els 98.000 pesos (uns 4.666 euros) que li van permetre encarrilar la seva vida després de treballar vuit anys en call centers.
Quan va tornar dels Estats Units, el 2010, va intentar entrar a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), però no va superar la prova d’accés. “Hi havia una pregunta que no oblidaré mai: qui és l’autor de Cien años de soledad. A la high school [secundària als EUA] no em van parlar d’aquest llibre”, confessa tímidament. Ara treballa amb enginyers en una start-up i ha triplicat el sou que cobrava atenent clients per telèfon. Però tan o més important és el fet que ha trobat un grup amb el qual no té por de parlar en un castellà no normatiu, amb qui comparteix records dels balls de fi de curs als EUA i celebra el Dia d’Acció de Gràcies.
A Ciutat de Mèxic hi ha altres empreses i organitzacions que treballen perquè els retornats no visquin l’aïllament social que provoca el fet de no trobar feina, la discriminació dels conciutadans i una cultura que els és aliena. Fa més d’una dècada que hi ha repatriacions però el govern federal encara no ha impulsat programes que hagin aconseguit que els seus migrants que tornen no triguin mesos o anys a sentir-se de nou com a casa. “Hi ha polítiques de recepció, però no de reintegració”, conclou Rodrigo Domínguez, investigador a l’MPI. Activistes com la Leni han après a viure amb orgull la identitat pocha, però lluiten perquè la comunitat passi de sentir que no és “ni d’aquí ni d’allà”, diuen, a sentir-se d’aquí i d’allà.
