AMÈRICA

Desaparicions forçades: una epidèmia que Mèxic no es treu de sobre

El govern fa pública la xifra de persones desaparegudes al país, més de 61.000

A Mèxic pots estar viu, mort o desaparegut. Les desaparicions forçades formen part del paisatge urbà: anuncis de persones desaparegudes pels carrers, als principals canals de televisió, als autobusos de la capital i, fins i tot, al teatre d’òpera.

El govern de Mèxic va prometre acabar amb la guerra contra el narcotràfic (iniciada el 2006 i considerada l’origen dels alts índex de morts i desapareguts dels últims catorze anys) i posar en marxa un procés de justícia transicional. Es tracta d’un mecanisme per retre comptes de les violacions massives de drets humans, buscar la veritat, fer justícia i compensar les víctimes. Experts i activistes, però, asseguren que l’únic que s’ha fet fins ara és reconèixer que hi ha una crisi humanitària i administrar el dolor de les víctimes.

La primera fase d’aquest procés és el descobriment de la veritat. I en el cas de les persones desaparegudes és més urgent que mai, perquè les desaparicions són preguntes sense resposta. El govern va publicar la xifra oficial actualitzada de persones desaparegudes i no localitzades aquesta setmana: 61.637 persones. L’executiu es basa en les dades del registre nacional de persones desaparegudes i no localitzades, però organitzacions civils del país asseguren que només es denuncien dues de cada deu desaparicions.

Fracàs del govern

“Fins al mes de setembre del 2019, no apareixia en el registre el nom de cap dels 43 desapareguts a Ayotzinapa”, explica l’advocat Víctor Caballero, en relació a un dels casos més emblemàtics de desaparicions forçades, que va tenir lloc el 2014. Per al lletrat, la xifra és una manifestació més de la política de simulació del govern per fer veure que estan atenent el problema.

“Demà al matí no em va bé, tinc Fiscalia”, respon per WhatsApp a la petició d’una entrevista per a aquest reportatge María del Carmen Volante. Es refereix a la reunió amb el ministeri públic per fer seguiment del cas de la seva filla, Pamela Gallardo. L’últim cop que la va veure va ser la nit del 4 de novembre del 2017. La jove de 23 anys va anar a un festival de música electrònica amb el seu nòvio. En acabar, van discutir i el noi va declarar que, a les 3 del migdia de l’endemà, ella va marxar sola amb un dels autobusos que el festival posava a disposició dels assistents. Després es va saber que aquests vehicles sortien del lloc del festival dues hores més tard, a les cinc, i no pas a les tres.

Passat el temps el cas segueix igual. “Vam saber que el telèfon de la meva germana es va desviar a Puebla [a dues hores de la capital]”, explica el germà de la Pamela, Esteban Gallardo. “El nostre fiscal va tardar quatre mesos a sol·licitar a la policia federal un operatiu de recerca”, afegeix, mentre la seva mare abaixa el cap, aixeca la mirada i eleva els quatre dits de la mà, indignada.

La investigació l’està fent la mateixa família. Ells van penjar cartells per la Ciutat de Mèxic. Ells van anar al barri on la Pamela va ser vista per últim cop, una zona muntanyosa de la capital assenyalada amb un focus vermell com a perillosa. Ells van interrogar els habitants del lloc. I ells van demanar i revisar imatges de les càmeres de videovigilància del govern de la capital mexicana.

La María del Carmen i el seu home han deixat de treballar per dedicar-se a buscar la Pamela. Els seus dos fills grans han tornat a viure amb ells per ajudar-los amb els deutes. “Vam fer una trobada amb familiars de desapareguts de tot el país”, explica l’Esteban. “Parlant amb ells, ens vam adonar que estem sols. No hi ha un sistema nacional de recerca”, diu.

Impunitat generalitzada

La taxa d’impunitat del 99% ajuda a entendre que no se sàpiga per què desapareixen les persones. “Hi ha causes polítiques i criminals”, diu Caballero. “La Ciutat de Mèxic, per exemple, és un corredor de tràfic de persones per a serveis sexuals cap a la resta del món”, assegura. “Hi ha moltes possibilitats de col·lisió amb les autoritats”, afegeix l’advocat, que té 20 anys d’experiència. De fet, familiars i activistes no diuen que els seus éssers estimats van desaparèixer, sinó que els van fer desaparèixer.

“És viva? Morta? Menja? La violen? Prefereixo que sigui morta”, assegura la María del Carmen, mentre amb una mà s’eixuga les llàgrimes i amb l’altra, sosté un cigarret. “Dormo dues hores, m’aixeco i fumo. Els meus fills em tanquen la porta de casa perquè no surti de nit a buscar-la”, explica asseguda a la taula del menjador de casa seva, en l’únic moment de la conversa en què perd fermesa.

La María del Carmen ha trobat suport en els col·lectius de familiars de desapareguts. Avis, germans, cosins i amics se n’han allunyat. “No saben què sentir ni què dir. Es pensen que tot el dia estàs plorant”, intervé l’Esteban. “Però aquí la vida segueix, perquè, si no, ¿com segueixes buscant? No hi ha protecció, el mateix sistema t’obliga a tirar endavant”, diu.

Els Gallardo fa més de dos anys que busquen. Hi ha famílies que els compten per lustres. Quan aquests pares orfes de fills envelleixen, coincideixen en una mateixa por: anar-se’n d’aquest món sense haver-los trobat.