Dividits per la raça
La setmana horrible dels nord-americans ens ha colpit amb les escenes de la mort d’un ciutadà negre pels trets de la policia de Louisiana, el relat en directe via Facebook d’una dona de Missouri amb el seu company negre agonitzant al costat i les imatges de televisió de policies abatuts per un franctirador negre a Dallas.
Suficient perquè el diari sensacionalista New York Post col·loqui a portada un gran titular: “Guerra civil”. Suficient perquè republicans exaltats culpabilitzin Obama i perquè els moderats el critiquin per, diuen, instrumentalitzar la tragèdia. També suficient perquè Obama reclami, un cop més, un control de les armes i perquè la fiscal general, Loretta Lynch, exhorti els nord-americans a no permetre que aquesta setmana esdevingui normal.
La que no hauria de ser normal, però està sòlidament instal·lada, és l’hostilitat entre la comunitat negra i la policia. D’arguments no en falten als afroamericans, sigui en forma d’episodis puntuals o d’estadístiques, i han portat Don Lemon, un conductor de la CNN, a declarar en antena que ell, per ser negre, ha de tractar la policia d’una determinada manera perquè vol seguir viu… “Els meus amics, els meus col·legues blancs, no ho fan. Parlen amb la policia d’una manera que jo no ho faria en un milió d’anys”. Aquest periodista, a la mateixa CNN, va demanar a un policia negre si quan no portava uniforme temia la policia. I la resposta va ser que sí.
També els policies, que després de Dallas se senten com a objectius a batre, tenen motius per desconfiar. La confessió del franctirador que volia “matar blancs, especialment policies blancs”, perfora les orelles dels uniformats de tot el país.
Obama no resol la tensió racial
La constatació és clara: el primer president negre dels Estats Units no ha aconseguit ni posar fi als problemes racials ni reduir-los. La il·lusió que un negre a la Casa Blanca era el pas decisiu cap a “l’Amèrica postracial” s’ha evaporat. Obama marxarà deixant el país dividit també per qüestions de raça. Una part de la societat nord-americana no digereix la figura d’un president negre. Així s’entén l’oposició sistemàtica dels republicans a qualsevol reflexió, iniciativa, mesura o proposta d’Obama, fins i tot en temes suposadament d’estat; i quan es tracta de qüestions de raça, per molt que Obama es mogui sempre amb un curós equilibri, una part de la població el desqualifica d’entrada pel color de la pell. Són ciutadans blancs que consideren que són ells els discriminats, i no les minories.
Raça i armes formen un còctel mortífer. Perquè, en la violència que sacseja quotidianament la societat nord-americana, el lliure accés a les armes i la interpretació interessada de la Segona Esmena de la Constitució han convertit la violència de les armes en la norma habitual; no en l’excepció que hauria de ser i que és en bona part del món civilitzat.
I raça i armes són les que han portat a aquesta maleïda setmana, que ha posat en evidència un dels problemes més greus de la societat nord-americana, la divisió racial.
