Donatella Rovera: “Els fronts de guerra estan desdibuixats”
BarcelonaEls ulls de la investigadora Donatella Rovera són els d’Amnistia Internacional quan denuncia, des de primera línia, els crims contra la humanitat que es cometen en guerres com la de Síria o el Iemen.
¿El Iemen és ara mateix la gran guerra oblidada?
El Iemen és el país més pobre de la regió i està sent bombardejat pel més ric, que té unes relacions d’amistat política i comercial molt fortes amb Occident. Hi ha poc interès de la comunitat internacional, ja que és molt difícil arribar-hi, és un gran desconegut i els iemenites no poden escapar, creuar una frontera i donar testimoni del que està passant.
I el que passa a Líbia també sembla lluny de l’atenció mundial…
A Líbia hi va haver una intervenció militar rapidíssima d’Occident, però es va fer sense un pla, sense tenir en compte que les coses no són blanques o negres. Quan jo era allà el 2011, els diplomàtics occidentals estaven totalment desorientats dient que el règim era dolent i els rebels bons. I ja es veia la fragmentació de les milícies, cada cop més alarmant.
I com veien Síria aleshores?
Síria va ser el gran error de la comunitat internacional. El 2012, quan hi havia possibilitats d’aturar el conflicte, van descartar l’opció militar, deien que era molt complicada, i no en van valorar cap altra com una forta pressió al règim, per exemple. Si haguessin llançat un missatge fort, polític i econòmic, el règim s’ho hauria pensat.
Quina sortida té la guerra siriana ara mateix?
No ho veig gaire clar. Síria i l’Iraq comparteixen el mateix problema, de cop pateixen una profunda fractura en el teixit social. I això, en uns països que són una barreja religiosa i ètnica, fa que la vida com fa uns anys enrere ja no sigui possible.
¿El món és avui més violent que fa 30 anys?
Abans eren dos exèrcits que s’enfrontaven. Ara són els civils els que, cada vegada més, estan en risc. Abans eren soldats que s’enfrontaven, ara són bombes que exploten al centre de Bagdad que maten 300 persones. Ja no són guerres amb soldats, són guerres entre forces d’un estat, que sovint són milícies, i rebels, de diferents grups, que estan sovint entre la població civil. Els grups armats operen dins de zones civils, això ho veiem a Síria o l’Iraq, i posen la gent innocent en situacions molt més arriscades.
També ho veiem en les ONG, que cada cop reben més els efectes de la guerra.
Ho hem vist a l’Afganistan, al Iemen… És part del mateix problema. Escoles, hospitals, habitatges de civils, els fronts de guerra estan desdibuixats. De fet, la guerra és per tot arreu en aquests països, ja no hi ha fronts. I aquest és el drama. Perquè els civils tampoc poden elegir on es col·loquen.
També la feina d’investigadora dels drets humans és cada cop més arriscada…
Per als activistes ha canviat molt la situació en tres anys, ara hi ha llocs on no pots anar. Però si l’alternativa és no fer res, tampoc m’agrada.
