Europa i el català prohibit al Bernabéu. L'anàlisi transcrita d'Antoni Bassas

Avui és 9 de maig, Dia d’Europa. Va ser un 9 de maig, del 1950, el dia que es va llançar la idea de crear una comunitat del carbó i de l’acer, i d’aquesta manera posar sota control comú les dues matèries primeres necessàries per fabricar armament. Que la idea es llancés un 9 de maig tenia ple sentit: cinc anys abans, el 9 de maig del 1945, la Segona Mundial havia acabat a Europa.

I avui, en portada, ens preguntem com salvar Europa. Una bandera blava amb les estrelles onejant a la costa davant d’una barca abarrotada de persones que volen entrar al continent ens situa ràpidament enfront d’un dels problemes més greus que avui tenim plantejats a Europa. Un repte agreujat per la crisi financera i el canvi d’escala econòmica a què ens ha portat la globalització i la revolució digital. I, tot i així, un repte no més gran que el sortir de la misèria de la guerra i procurar no repetir-la mai més.

I és en aquest sentit que, la setmana passada, una capital europea tan important com Londres va proporcionar una gran notícia: l’elecció d’un alcalde d’origen pakistanès i religió musulmana, el laborista Sadiq Khan. Fill d’un conductor pakistanès d’autobusos de dos pisos, el nou alcalde Londres va viure de petit en habitatges de protecció social, va anar a l’escola pública i el seu esforç i talent van fer la resta. Ara és alcalde i val la pena remarcar que només el 12% dels londinencs són musulmans, o sigui que va rebre molt de vot més enllà del seu origen. En certa forma, l’elecció de Sadiq Khan és el revers de la política europea amb els refugiats sirians.

Aquesta és una magnífica notícia per a Londres i per a Europa –justament ara que els anglesos seran consultats en referèndum sobre si volen deixar la UE–, perquè ressona a tot el món i demostra fins a quin punt els valors democràtics de l’Occident cristià i de la Il·lustració no discriminen per raó d’origen o de religió i poden ser profundament inclusius per poc que tothom –el país d’acollida i el nouvingut– hi posi de la seva banda.

Com segur que no salvarem Europa, ni Espanya, ni la convivència ni la intel·ligència, és amb episodis com el d’ahir al Bernabéu. Al final del partit, a la zona mixta, entrevisten l’ahir porter del Madrid, el català Kiko Casilla. El periodista de TV3 li fa una pregunta en català. Casilla dubta, mira el responsable de premsa que té al costat i li diu: “No, en español”, i Casilla contesta en castellà. Després demana disculpes al periodista.

És només una escena, però és greu i dóna per a molt. Dóna per explicar el sentiment d’inferioritat amb què alguns catalans viuen l’ús públic de la seva llengua. Explica el temor de fer servir el català a Espanya. Per què? ¿En nom de què no es pot contestar una pregunta en català a la zona mixta del camp del Madrid, on es pregunta i es contesta en tota mena de llengües? A què obeeix aquesta actitud de domini colonial, de minorització, potser d’ofensa? Vostès mateixos.

Vora 40 anys de democràcia no han esborrat actituds constitutives de la personalitat cultural espanyola. He llegit molts comentaris sobre la notícia i hi ha molta gent des de Madrid mateix que no s’ho explica, esclar. Però el cas és que Casilla va dubtar i el treballador del Madrid va prohibir, perquè l’un sap que parlar en català en públic té un preu, i l’altre sap que prohibir no té càstig, potser fins i tot més aviat premi, i totes dues coses són lamentables i denunciables. I precisament no és la manera de salvar Europa.