28/12/2017

2018, Europa en transició

3 min

Aquest 2017 ha portat, finalment, una mica d’optimisme a Brussel·les. Unitat i estabilitat s’han convertit en les noves paraules màgiques d’una Unió en estat de transició permanent que necessitava conjurar el cop polític i anímic que va suposar el Brexit. Les eleccions als Països Baixos, França i Alemanya van frenar l’assalt governamental d’un populisme que, malgrat tot, encara continua vigent i en expansió, i que ha aconseguit guanyar posicions al consell de ministres de la UE a través de la nova coalició de govern austríaca, entre els democristians i l’extrema dreta. Aquest any, la retòrica europea ha canviat. Però la veritable transformació que suposaria capgirar aquest estat anímic postcrisi amb la voluntat reformadora que impregna els nous discursos encara no s’ha traduït en polítiques concretes. I no sembla que el 2018 hagi de facilitar gaire les coses.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Superat el calendari electoral del 2017, a Brussel·les ja miren cap a Itàlia. L’amenaça de les pròximes eleccions generals, amb les enquestes favorables al populisme del Moviment 5 Estrelles i la sobtada resurrecció política de Silvio Berlusconi, dibuixen un panorama força incert. Itàlia continua sent el país de la UE on menys ha augmentat la satisfacció amb el projecte europeu i la voluntat de permanència a la UE després del Brexit. L’euroescepticisme no ha parat de guanyar pes en la societat els últims anys i es reflecteix en els discursos polítics i en els resultats electorals. A més dels italians, els pròxims mesos també passaran per les urnes a Hongria, Suècia, Irlanda i Xipre.

Alemanya continua immersa en la formació d’un nou govern i Angela Merkel no només firmarà la seva legislatura de comiat de la cancelleria, sinó que també ha començat a desprendre’s de l’hegemonia amb què ha decidit la sort de la Unió Europea de l’última dècada. Emmanuel Macron és ara el nou centre de poder, a l’espera de Berlín, i de les majories necessàries perquè el discurs euroentusiasta del president francès sigui alguna cosa més que una llista de desitjos i idees de reforma a mida de París. La debilitat de Merkel pot marcar el temps, però Macron ja ha començat a buscar aliats al sud i l’est de la Unió. De cop, Mariano Rajoy -en plena crisi política interna i després de dessagnar, durant anys, el pes polític espanyol a Brussel·les- s’ha vist convertit per les circumstàncies en un soci cobejat i en un dels veterans del consell. Primer objectiu: col·locar Luis de Guindos al Banc Central Europeu.

Però el 2018 serà un any de transició. Un any per imaginar el futur i intuir nous lideratges. Serà el moment de Macron per intentar consolidar-se com el nou home fort de la UE i aprofitar les absències de Merkel i Trump a escala mundial. Una dècada després de l’esclat de la gran crisi financera i econòmica que va originar la caiguda de Lehman Brothers, la UE encara no ha aconseguit girar full definitivament. Els costos electorals, les desigualtats econòmiques, la malmesa confiança institucional i les divisions entre estats membres continuen marcant l’agenda europea. Superada la crisi existencial que va suposar la victòria del Brexit en referèndum i l’arribada de Trump a la Casa Blanca, la UE encara ha de bregar amb la seva pròpia pèrdua d’influència global i amb els canvis necessaris per enfortir la Unió dels Vint-i-set que han decidit tancar files al voltant del projecte europeu. El 2018 hauria de ser l’any de la reforma europea. O, com a mínim, l’any en què es debatrà com ha de ser la UE post-Brexit.

stats