La guerrilla de Facebook resisteix

Malgrat l’onada contrarevolucionària, els règims del món àrab no poden silenciar l’activisme online

L’abril de l’any passat, la crida al boicot de consum de tres marques al Marroc corria com la pólvora a través de Facebook: la llet Centrale Danone, l’aigua Sidi Ali i les gasolineres Afriquia. Era una forma de protesta sorda, protagonitzada pel jovent, que va néixer qüestionant la pujada de preus de productes bàsics i de seguida es va convertir en un moviment contra les desigualtats socials, el nepotisme i la corrupció, i es va concentrar contra personatges de l’entorn del rei Mohamed VI. El mukhateb (boicot) no es podia reprimir a cops de porra, com va passar amb la revolta del 2016 a la zona del Rif per exigir millores socials. Dues de les tres empreses afectades han acabat abaixant preus, però probablement la principal victòria del moviment, sense cares visibles, és haver obligat un règim de naturalesa oligàrquica a parlar dels problemes socials i econòmics del poble. “Els joves al Marroc se senten exclosos del sistema polític i per això hi ha tanta emigració -legal i clandestina-. Les xarxes socials són un refugi per expressar-se amb llibertat i una resposta a la premsa oficial, i a més Facebook contribueix a crear un sentiment d’identitat compartida, una possibilitat de desafiar l’ordre establert”, explica l’investigador Taha Tayebi.

El boicot marroquí va ser una de les experiències que han estudiat els 32 joves investigadors de diversos països mediterranis reunits a Barcelona per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) per analitzar l’activisme online i offline del jovent d’avui a la regió.

El somni de canvi que va començar el 2011 a Tunísia, Egipte, Síria o Bahrain -que no van ser mai revolucions d’internet, però sí processos de transformació radical en què les xarxes socials van ser una eina per al canvi- va esclafar-se amb guerres, cops d’estat i jihadismes. L’Egipte del mariscal Al-Sissi i la Síria de Baixar al-Assad són els exemples més clars del triomf de la contrarevolució. Però això no vol dir que les veus crítiques puguin ser totalment silenciades.

Un nou terreny de lluita

Les xarxes socials s’han convertit en un nou terreny de batalla, perquè el seu potencial és imparable. Fins a 37 milions d’egipcis accedeixen a Facebook almenys un cop cada mes i, d’aquests, el 59% ho fan cada dia, segons les dades de l’empresa de Mark Zuckerberg. El principal grup d’usuaris té entre 18 i 24 anys, seguits pels de 25 a 34. Mig miler de pàgines web i milers d’adreces IP que identifiquen ordinadors han estat censurades, però iniciatives com HarassMap, per documentar l’assetjament sexual al carrer, demostren fins a quin punt les xarxes són útils per a l’activisme, també el feminista. “En el context particular de restriccions sobre l’espai públic, en termes d’organització i dissidència, en termes de règims autoritaris o de repressió dels temes feministes per part dels corrents d’ultradreta, l’activisme online és una eina clau per al feminisme”, conclou la investigadora egípcia Mariam Mecky.

El règim contraataca a les xarxes

Potser el 2011 els governs -autoritaris o democràtics- havien subestimat la importància de les xarxes socials, però avui s’han convertit clarament en un terreny de batalla. Com explicava l’investigador lituà Zilvinas Svedkauskas, Al-Sissi ha posat en marxa una autèntica ciberguerra contra la dissidència: “Els serveis secrets egipcis han comprat a empreses europees, com la joint venture de Nokia i Siemens, programari per monitoritzar l’activitat digital”.

Amb aquestes ciberarmes el règim ha intentat caçar opositors. Després de la detenció de l’advocada Azza Soliman, el 2016, els seus companys van rebre un fals enllaç a Dropbox que els serveis secrets van fer servir per infiltrar-se als seus ordinadors. Uns mesos més tard els serveis d’espionatge van enviar una falsa convocatòria d’un debat sobre la llei d’ONGs que també contenia un software maliciós. Aquest mateix any, justament quan es debatia l’esmena constitucional que ha permès a Al-Sissi continuar al poder fins al 2034, es va produir un nou atac massiu, aquest cop a través d’aplicacions associades al correu de Google. Per descomptat, l’exili no és una garantia de protecció: el 2017 agents secrets egipcis es van infiltrar en una reunió del grup de drets d’EuroMed a Roma que acollia diversos activistes exiliats: el material que van obtenir es va utilitzar en una campanya per desprestigiar-los.

Els investigadors demanen a la UE que veti l’exportació de programari i equips de vigilància i que assessori els dissidents exiliats a Europa per protegir-se de la ciberpersecució.

El ciberactivisme de soroll de fons a la Mediterrània

HarassMap (Egipte)

Des del 2010, HarrassMap recull les denúncies d’assetjament sexual a Egipte. Les víctimes (i qualsevol que hagi estat testimoni d’una agressió a l’espai públic) poden explicar-ho per SMS, Twitter o Facebook, de manera que les denúncies es presenten en un mapa que acaba donant la geografia dels llocs més insegurs per a les dones. La iniciativa, que es combina amb campanyes al carrer, va aconseguir el 2013 que el règim penalitzés l’assetjament, una realitat que abans es negava oficialment, tot i que el 99% de les dones egípcies l’han patida. La idea s’ha reproduït en una vuitantena de països.

Al-mukata (Marroc)

Encara no s’han pogut identificar els impulsors del boicot ciutadà que va començar el 20 d’abril de l’any passat contra tres marques líders: la llet Centrale, que pertany a la multinacional francesa Danone; les gasolineres Afriquia, d’Aziz Akhannuch, ministre d’Agricultura i Pesca des del 2007, segona fortuna del país i amic del rei Mohamed VI; i l’aigua mineral Sidi Ali, de Miriem Bensalah-Chaqroun, expresidenta de la patronal. El moviment, que ha tingut un seguiment massiu, va néixer denunciant l’encariment dels productes bàsics i va evolucionar cap a una denúncia de les desigualtats socials i els privilegis al regne alauita. El govern ha hagut de reaccionar.

You Stink (Líban)

El 2015, el moviment You Stink (Feu Pudor) va sacsejar el Líban. El que va néixer com una protesta pel problema endèmic de la mala gestió de la brossa es va convertir en la mobilització no partidària més important del país des del final de la guerra civil dels anys 70 i 80. Convocats per les xarxes socials, exigien la fi de la corrupció, la dimissió del govern i canvis de fons en el sistema polític i econòmic. Eren objectius massa abstractes per a un moviment sense direcció ni alternativa política, però tres anys després el malestar ha tornat a causa del pla del govern de construir grans incineradores.

Més continguts de