Cançons d'amor i odi: la banda sonora de 50 anys de castrisme

La música cubana, tant a Cuba com a Miami, ha acabat marcada per la figura de Fidel Castro

"Pocs racons del planeta han estat beneïts amb el ritme amb la mateixa fortuna que Cuba", deia l'escriptor cubà Alejo Carpentier. La cultura cubana ha quedat marcada pel castrisme durant els darrers 50 anys i la banda sonora resultant és una barreja d'elogis i crítiques a Fidel.

El triomf de la Revolució, el 1959, va posar punt final a una època en què artistes com Frank Sinatra solien volar a l'Havana per tocar i en què els millors músics cubans se n'anaven als Estats Units. Una època d'excessos, casinos i concerts, amb ritmes com el mambo de moda. D'altres, com el son de la zona oriental, de Santiago, es consideraven coses del passat, amb lletres inspirades en camperols i la guerra contra els espanyols. Cuba llavors ja tenia una cultura musical molt rica que havia triomfat a París i Nova York als anys 20 i 30, però amb la Revolució van arribar nous ritmes, en part inspirats en la cançó protesta llatinoamericana.

Fidel arribaria a dir, sobre els drets dels artistes, que "dins de la Revolució hi tenen tots els drets, però fora, cap". Com va passar en tots els àmbits, es van tancar empreses privades i tota la música la va produir durant molts anys l' Egrem (Empresa de Grabaciones y Ediciones Musicales), discogràfica que potenciava els ritmes llatinoamericans però tancava la porta a la música dels Estats Units o el Regne Unit. Fidel declararia la guerra al rock, mostrant-se molt crític amb els Beatles, però també al jazz, en ser massa nord-americà, fet que va provocar l'allunyament de músics com Bebo Valdés, que se n'aniria de Cuba el 1960.

Els primers anys de la Revolució es van fer al ritme de la música d'artistes com el trobador del castrisme, Carlos Puebla. El 'cantor de la Revolución' liderava un moviment d'artistes inspirats en la cançó protesta llatinoamericana, amb tocs de folk i música local. Puebla va escriure el famós himne dedicat al Che Guevara,  'Hasta siempre, Comandante', i la cançó més famosa sobre Castro, ' Y en eso llego Fidel':

"Aquí pensaban seguir
tragando y tragando tierra
sin sospechar que en la Sierra
se alumbraba el porvenir.

Y seguir de modo cruel
la costumbre del delito
hacer de Cuba un garito…
Y en eso llegó Fidel.

Se acabó la diversión,
llegó el Comandante
y mandó a parar".

Darrere seu van venir els membres de la Nueva Trova Cubana, amb músics com Silvio Rodríguez, Pablo Milanés i Vicente Feliú al capdavant. Cuba ja tenia des de la guerra d'independència una tradició de música dels seus fets històrics, però aquesta nova generació va anar més enllà amb una música dolça i intimista, relacionant-se amb músics catalans i espanyols, com Joan Manel Serrat, i llatinoamericans, especialment els xilens Víctor Jara, Violeta Parra i el grup Quilapayún, artistes que van dedicar moltes cançons a Castro. La música autoritzada pel règim era una eina política malgrat que, amb el temps, homes com Milanés van ser més crítics amb el règim. El mateix Silvio Rodríguez va mostrar-se crític amb ell mateix i Castro a la seva cançó 'El necio', d'inicis dels 90, quan començaven a entrar ritmes prohibits.

"No es podia escoltar els Beatles, i portar els cabells llargs o texans era símbol de ser un degenerat. No et deixaven escoltar els Beatles o els Stones, però sí que va arribar 'Eva Maria se fue' de Fórmula V"

Leonardo Padura  Escriptor

Castro, en canvi, va declarar la guerra a la major part del rock. Malgrat que als anys 70 alguns grups van rebre permís per tocar a l'illa, es va iniciar una croada contra el rock. L'escriptor Leonardo Padura recorda que "escoltar els Beatles, portar els cabells llargs o texans era símbol de ser un degenerat. No et deixaven escoltar els Beatles o els Stones, però sí que va arribar 'Eva Maria se fue' de Fórmula V", perquè es considerava inofensiva. El rock no arribaria amb força fins a la dècada dels anys 90.

Aquesta dècada, la de la caiguda de la Unió Soviètica, veu l'aparició de grups de rock, com els Garage H, favorables al règim. I d'altres, més crítics, tocant de forma clandestina. També el punk va fer-se un petit espai, amb grups com Porno para Ricardo, liderat per Gorki Águila, que va ser empresonat dos cops, per tenir drogues o escriure lletres com la de la  cançó 'El Comandate', en què deia a Castro: "El Comandante quiere que vaya y vote para él seguir jodiéndome bastante. No, Comandante, no coma tanta pinga, Comandante".

En canvi, vells ritmes tradicionals havien vist com els seus grans exponents se n'anaven. El pare del mambo, Dámaso Pérez Prado, que ja triomfava des dels anys 20, se n'aniria a Mèxic. La Lupe, clau en l'èxit de la salsa, a Nova York. Una de les artistes prohibides a Cuba va ser Célia Cruz, la Reina de la Salsa, enterrada amb un tros de terra cubana que va agafar quan va visitar la base nord-americana de Guantánamo. Cruz no va deixar escrits himnes contra el castrisme, però sempre va queixar-se de no poder tornar a la seva illa natal, escrivint i cantant música impregnades de l'alegria vital cubana. I de la nostàlgia de qui viu lluny. En cançons com 'La Cuba mía', 'Por si acaso no regreso' o 'De La Habana hasta aquí', Cruz va plorar no poder ser a la seva illa.

Cruz va arribar a cantar uns quants cops amb una de les veus més destacades dels cubans de Miami, Gloria Estefan. Filla d'un asturià que era guardaespatlles de l'esposa del president Fulgencio Batista, Estefan tenia 16 anys quan la seva família va fugir a Miami escapant de Castro. Amb el seu marit, Emilio Estefan, es donaria a conèixer amb la Miami Sound Machine i triomfant després en solitari. Inicialment, cantava en anglès, però el seu àlbum 'Mi tierra' va ser tot un èxit. Amb una lletra en què mostrava el seu desig de poder tornar a una illa que no vol trepitjar fins que els Castro deixin de manar: "Mi tierra, la llevo por dentro como no, canto de mi tierra bella y santa, sufro ese dolor que hay en su alma, aunque estoy lejos yo la siento y un día regreso yo lo sé". Estefan va cantar alguns cops acompanyada del popular Willy Chirino, que se'n va anar a Miami amb 14 anys, i cantava 'Nuestro día', en què deia que els seus havien se n'havien anat "huyéndole a la hoz y al verdulino, corriendo de esa absurda ideología".

Quan Estefan triomfava, Cuba va viure una revolució musical inesperada, ja que es tractava de recuperar el passat: el 1996 va arribar l'explosió del Buena Vista Social Club, èxit que va tornar a posar de moda la música tradicional cubana gràcies a una iniciativa del britànic Nick Gold, que volia enregistrar música amb artistes cubans i africans. Però com que els músics africans no van arribar mai, va acabar fent un àlbum només amb veterans artistes cubans que feia molts anys que estaven arraconats. De sobte, homes de 80 anys eren estrelles mundials, amb Compay Segundo o Ibrahim Ferrer al capdavant. Just quan Cuba volia rebre turistes, la recuperació de melodies clàssiques com el vell 'Chan chan' es convertia en una atracció ideal.

Un dels punts importants d'aquesta recuperació va ser que els joves recordessin la seva tradició, amb nous artistes que utilitzaven el so per interpretar a la seva manera nous ritmes com el rock o el hip-hop. El hip-hop, de fet, va viure una situació similar a la de del rock durant els anys 60, quan s'escoltava d'amagat. Un dels primers grups d'èxit cubans a barrejar la tradició musical local amb aquests ritmes van ser els Orishas, residents a París. "Alguns creuen que el hip-hop és l'enemic, però no és cert. Nosaltres som castristes, però volem una evolució social, canvis positius. No fem crítiques per fer mal, fem crítiques per trobar solucions", deien en el moment de més èxit, quan van atrevir-se a versionar el conegut 'Chan chan' de Compay Segundo. Molt més crític era el grup Los Aldeanos, que va cantar contra Castro al seu himne 'La naranja se picó', en què li desitjaven la mort, i  Maykel Osorbo, amb el seu 'Por ti, señor'.

Alguns d'aquests músics van ser aproximats pel govern dels Estats Units, amb la proposta de criticar el règim de Castro. D'altres van fer-ho des del cor, afegint llenya al foc d'un debat, aquell sobre Fidel, que no s'acabarà mai malgrat que les coses han evolucionat. Cuba ha canviat molt. La música de Celia Cruz, Gloria Estefan o Willy Chirino ja es pot escoltar de forma oficial des de fa quatre anys. I el mateix Fidel va inaugurar una estàtua dedicada a John Lennon uns quants anys abans del famós concert dels Rolling Stones. Escoltar rock va ser un acte subversiu durant dècades, però finalment, els nous rockers han vist com ja podien fer-ho sense amagar-se.

Els seus fills, però, prefereixen escoltar un altre estil que, inicialment, el règim va intentar prohibir, el 'reggaeton'. Ara, alguns grups de moda d'aquesta música estan formats per fills de membres del partit comunista, com Baby Lores, autor de la primera cançó de 'reggaeton' favorable al règim, 'Creo (el Comandante)'. La major part de cançons, però, parlen de sexe. Els nous ritmes, com els joves, han ignorat bastant un home que va ser protagonista de cançons però que no va mostrar mai gaire interès per la música, malgrat que es va trobar amb un dels pares de la troba, Sindo Garay. Fidel ha mort just quan els joves mostren clara la seva filosofia de vida amb el gran èxit d'aquest 2016, obra de Jacob Forever, 'Hasta que se seque el Malecón'.

"Yo ando por el mundo vacilando,
de Miami al Malecón acabando,
cuatro millones de mi gente gozando. Como dice Willie,
¡ya viene llegando!
Ah, ah, ah, hasta que se seque el Malecón".

Més continguts de