SÍRIA

“Fotografio qui no ha escollit la guerra i pateix en silenci”

Carole Alfarah retrata la cara oculta de la guerra al seu país

Carole Alfarah (Damasc, 1981) no fotografia soldats, ni tancs, ni armes. Amb prou feines mostra sang. La seva és una visió volgudament parcial de la guerra a Síria -el seu país- que, tot i així, no perd força ni duresa, sinó que posa les víctimes per davant de tot. Per això, a més, tampoc pren partit políticament. “Durant molt de temps, sobretot en els primers anys de la guerra, als mitjans només es veien persones armades -explica Alfarah-. Jo fotografio la gent que no ha escollit la guerra. Les persones i llocs que pateixen silenciosament. La part del conflicte que no es veu, perquè no té armes, ni poder, ni força”.

Una mirada íntima i personal

Wa habibi (Oh, el meu amor), l’exposició de fotografies que Carole Alfarah ha estrenat aquesta setmana a la Casa Elizalde de Barcelona, tracta de donar veu i reconeixement a aquesta part oculta del conflicte sirià. “Al meu país, el que més se sent és el so de la guerra. Un estrèpit horrible i inhumà. Aquesta exposició és un testimoni silenciós”, explica Alfarah, que entén la mostra com un altaveu pels “llocs destruïts i les persones destruïdes” i per “la gent que no s’enfronta a la violència o les bombes, sinó que les pateix”.

L’exposició, organitzada per Casa Árabe i l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), és especialment singular per la vinculació de la fotògrafa amb l’objecte del retrat. Carole Alfarah és siriana i pertany a la minoria cristiana. Com a tal, fotografia el drama del seu país, la seva comunitat i la resta de sirians amb especial intimitat. D’aquí, i de la seva ètica com a professional, que a la mostra tampoc hi hagi cadàvers.

“Per a mi no tenia cap sentit mostrar una persona cremada o a trossos. És molt violent. És com matar la persona una altra vegada. Jo intento preservar la dignitat del mort, perquè per a mi la mort també té una dignitat important. Per a mi sempre és important conèixer la persona. Saber el nom, l’edat, la història... No fer una foto perquè la situació ja em val perquè és notícia”, explica la fotògrafa.

“La Carole és molt humanista -explica María Santoyo, comissaria de la mostra-. Per a ella el que és primordial no és el resultat iconogràfic o l’agudesa del reportatge, sinó la relació que estableix amb les persones. La fotografia és només el resultat, no l’objectiu final. Aquesta és la diferència entre la Carole i un fotoperiodista a l’ús”. “Crec que en aquests temps potser és més eficaç una imatge com les d’aquesta mostra, on no veiem sang ni violència -afegeix María Santoyo-. Hem desenvolupat una mena d’asèpsia, una certa immunitat a la imatge xocant. Ja no ens hi sentim identificats. En canvi, amb les imatges de la mostra sí que ens hi podem sentir, perquè són molt quotidianes i personals.”

“No sé si en un altre lloc amb guerra tindria la mateixa intimitat o no. Molt probablement no tindria les mateixes imatges, perquè serien situacions diferents i Síria és el meu país i el conec -explica Alfarah-, però sí que sé que treballaria de la mateixa manera: amb respecte pel lloc, la persona i el dolor.”

María Santoyo explica que “la Carole no volia fer una exposició. Ho associava a l’art i a l’ego de l’artista. No volia convertir això en un teló de fons amb fotos de dolor on la gent es passeja, se’n va i torna a la seva vida quotidiana com si res. Aquesta no és una exposició de fotoreportatges sobre la guerra de Síria. És un testimoni de la dignitat humana en temps de guerra”.

El resultat final, expliquen Santoyo i Alfarah, ha procurat ser fidel a aquest principi, oferir un missatge empàtic al públic i reflexionar sobre el paper del fotoperiodisme de guerra. “El que vull és que el visitant visqui part de l’experiència. Sense patir, però sí tenint una connexió. M’agradaria que la gent quan entrés a la mostra tingués un diàleg d’humà a humà”.

La mostra, que podrà visitar-se fins a l’11 d’octubre i de manera gratuïta, procura fomentar aquest diàleg amb una selecció de fotografies de petit format i una altra sèrie, més artística o surrealista i de grans dimensions. Totes les imatges van ser preses entre el 2012 i el 2015, anys en què l’autora -actualment establerta a Barcelona- va visitar el seu país.

Més continguts de