La cursa presidencial francesa, una elecció cada cop més oberta

ParísLa cursa per ocupar la vacant de l’Elisi a partir del maig del 2017 s’anuncia agitada i plena de singularitats. Serà la primera vegada que el candidat a representar la dreta a les eleccions presidencials s’elegirà a través d’unes primàries, que també inclouran (si ho volen) els partits de centre. La data està fixada per al 20 i el 27 de novembre. Precisament, fa uns dies es va tancar el termini per presentar les candidatures, que per a Els Republicans exigeix un suport mínim de 250 electes -20 dels quals parlamentaris- i 2.500 militants.

Cal notar que entre els 14 candidats a les files conservadores, només una dona, Nathalie Kosciusko-Morizet, figurarà entre els noms dels candidats finals. L’altra era Nadine Morano, però no ha obtingut els suports necessaris. El mateix passa a les primàries de l’esquerra: només la socialista Marie-Noël Lienemann està entre els -de moment- cinc candidats que se sotmetran a vot el 22 i 29 de gener. Si François Hollande confirma la seva candidatura per tornar-se a presentar, també serà la primera vegada que un president francès se sotmetrà a unes primàries per renovar el suport dels seus. On sí que hi ha majoria femenina és en les primàries d’Europa Ecologia-Els Verds, que se celebraran a finals d’octubre: tres dels quatre candidats són dones.

Els principals candidats

A continuació, analitzem els perfils dels cinc candidats -declarats i encara no declarats- que tenen més possibilitats d’arribar a la meta, tot i que falta veure en quina posició. A l’extrema dreta, Marine Le Pen, una de les cares dels populismes a Europa. Entre els conservadors, Alain Juppé, amb una més que probable última campanya -l’alcalde de Bordeus té 71 anys- que culmina així una vida dedicada a la política, i Nicolas Sarkozy, a qui els afers judicials que té pendents podrien fer trontollar, tot i que molts dubten que pugui ser jutjat abans de la cita electoral. A més, si es proclamés president per segona vegada, la immunitat presidencial aparcaria els seus eventuals processos judicials fins al 2022. I finalment, entre l’esquerra i el centre, l’actual president, François Hollande -a qui les enquestes fulminen-, i el seu deixeble, Emmanuel Macron, ara amb ales pròpies i un moviment polític molt personal.

François Hollande: crònica d'una derrota anunciada

Hores baixes per al president francès. Malgrat el seu cop de puny damunt la taula en forma de discurs de precandidat a la sala Wagram de París fa uns dies, el cap d’estat sembla que està més desemparat que mai. Si bé no serà fins a finals d’any que anunciarà si es presentarà o no a les primàries de l’esquerra, el president està a punt de tancar un quinquenni gairebé per oblidar: treu pit quan parla de l’aprovació del matrimoni homosexual, però ha d’amagar la imposició per decret de lleis com la reforma laboral, que ha crispat França aquest últim any. La tendència a l’alça de la taxa d’atur es podria invertir -promesa sine qua non del president per presentar-se a un segon mandat-, però la seva popularitat està a nivells mínims. Si sortís escollit candidat de l’esquerra, les enquestes li mal auguren un tercer lloc en la primera volta de les presidencials, per darrere de Marine Le Pen. Un déjà-vu del 2002, quan el pare Le Pen va colar-se a la segona volta amb Jacques Chirac i va deixar Lionel Jospin fora de joc.

Emmanuel Macron: les 'bones' intencions de l'exministre

Com François Hollande, l’exministre d’Economia francès tampoc ha anunciat la seva candidatura a les presidencials del 2017 -en el seu cas, seria sense passar per les primàries ni d’esquerres ni de dretes-, però tot apunta que l’exbanquer de 38 anys es postularà per ocupar l’Elisi. “Estic determinat -va dir en el seu discurs d’adéu a Bercy- a fer-ho tot perquè els nostres valors, les nostres idees, la nostra acció, puguin transformar França a partir de l’any vinent”. Una declaració d’intencions que començarà a perfilar-se a finals d’aquest mes quan el moviment polític que ha creat, En Marxa! -i que duu les sigles del seu nom i cognom, per fer-se una idea del seu ego-, presenti el que Macron anomena “l’estat de França”. Un estat que s’augura espantós perquè ell se’n pugui proclamar el salvador. En tot cas, l’exministre diu que juga la carta de la transparència davant Hollande, a diferència “dels veritables cínics, que actuen esperant que el president perdi”. Un nou dard per a Manuel Valls.

Nicolas Sarkozy: a la recerca del quinquenni perdut

Sense sorpreses, però fent-se pregar, l’expresident Nicolas Sarkozy va anunciar el mes passat la seva candidatura a les primàries de la dreta de cara a les presidencials del 2017. Malgrat que el 2012 va assegurar que si perdia les eleccions -que llavors el van enfrontar a Hollande- deixaria la política, Sarkozy sembla que s’ha vist “en l’obligació” de tornar-se a presentar perquè ell ho faria “tot per França”, títol del seu últim llibre-programa i eslògan de la seva campanya. Jugant la carta de l’experiència -com a expresident- davant dels altres candidats, caldrà veure si, abans de les eleccions de l’any vinent, serà jutjat pels dos afers en què està imputat per la justícia francesa i que podrien debilitar-lo. “¿Qui imagina per un moment el general De Gaulle imputat?”, li va retreure -sense anomenar-lo- el seu ex primer ministre, François Fillon, també aspirant a les primàries. No s’ha d’oblidar, però, que Sarkozy és un xòumanpolític, un monstre de les campanyes electorals.

Marine Le Pen: l'esperança d'una victòria (ara sí)

Desapareguda en combat des de fa setmanes, Marine Le Pen va fer fa uns dies el seu primer discurs com a candidata de l’extrema dreta a les presidencials del 2017. Amb un somriure forçat d’orella a orella, la presidenta del Front Nacional (FN) va dedicar bona part de la seva al·locució a donar la seva visió d’un bon cap d’estat. “Presidir requereix ser lliure -va dir-, i aquest no és el cas de cap dels meus presumibles adversaris”. Le Pen filla, per contra, diu que és “lliure dels diners de Qatar i dels bancs, de la Unió Europea i de l’Alemanya que la domina, i dels mitjans de comunicació”.

Una dona lliure que vol prohibir a altres dones vestir-se amb un burquini per banyar-se a la platja. Una dona lliure esclava de l’herència del seu pare i fundador del FN, Jean-Marie Le Pen, que vol rebaixar la imatge extremista del partit de cara a l’opinió pública perpoder sumar més vots. Potser és per això que en la seva candidatura també s’ha alliberat d’eslògans, logotips i cognoms per acabar utilitzant un emancipat Marine 2017. Per ara, totes les enquestes la situen com a guanyadora de la primera volta de les eleccions, però no de la segona -i decisiva- votació.

Alain Juppé: l’home discret i (gairebé) invisible

Les enquestes el posicionen com el favorit per guanyar les primàries de la dreta, però el que va ser primer ministre de Jacques Chirac també és la personalitat política més ben valorada ara mateix: un 37% dels francesos volen que Alain Juppé, que actualment és alcalde de Bordeus, tingui un paper important en el futur, per davant de l’exministre d’Economia Emmanuel Macron o la socialista Martine Aubry.

Juppé representa la dreta discreta i moderada davant la dreta més extrema de Sarkozy, que divaga amb la frontera del territori Front Nacional -amb temes com l’amenaça de la identitat francesa- per eixamplar el seu cos electoral. N’és un exemple la proposició de llei per prohibir el burquini que els sarkozystes volen presentar, i a la qual Juppé s’oposa. Als que li retreuen la seva vellesa per enfilar un càrrec com el de la presidència de França -ara té 71 anys-, Juppé avisa: “Mai m’havia sentit tan serè, de cos i esperit”. Els pròxims mesos seran tota una marató.