Indígenes i canvi climàtic: la doble paradoxa

ParísHeus aquí una doble paradoxa. Els pobles indígenes, tot i ser els que menys han contribuït a generar el canvi climàtic, són potser els més vulnerables als seus funestos efectes. Malgrat que les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle són gairebé nul·les i la seva empremta ecològica mínima, els pobles indígenes es veuen condemnats a suportar la major part dels impactes que imposa el canvi climàtic. Per si aquesta injustícia climàtica no fos prou alarmant, cal sumar-hi el fet que algunes de les polítiques per combatre el canvi climàtic representen també una amenaça als seus mitjans de subsistència. Arrossegant unes condicions d’exclusió social i marginació cròniques, els més de 400 milions d’indígenes que viuen al planeta s’enfronten a un doble repte: adaptar-se als impactes del canvi climàtic i aconseguir que les seves veus siguin escoltades als fòrums climàtics internacionals.

Aquest era el punt de partida de la conferència Pobles indígenes i canvi climàtic, celebrada aquests dies a París, amb motiu de la Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic (COP21). Líders indígenes, científics i representants governamentals es van trobar a la seu de la Unesco per discutir estratègies de mitigació i adaptació al canvi climàtic basades en els drets i les demandes dels pobles indígenes.

Els primers refugiats climàtics

Les amenaces climàtiques que planen sobre aquests pobles són nombroses i variades. Els pobles autòctons de Samoa es compten entre els primers refugiats climàtics del món, el desglaç fa difícil la caça i pesca tradicionals dels yupik de Sibèria i les previsions meteorològiques dels indígenes amazònics es veuen desfasades a causa de l’augment de la variabilitat climàtica. La llarga llista d’exemples posa de manifest el que l’IPCC (el grup de científics de l’ONU) ha estat vaticinant des de fa anys: que els efectes del canvi climàtic són cada cop més tangibles i inequívocs.

Molts analistes fan una lectura del canvi climàtic en clau de drets humans. Als tribunals nord-americans, fa anys que es registren litigis i demandes de compensació als pobles indígenes pels danys ocasionats pel canvi climàtic. Un dels casos que va despertar més enrenou mediàtic va ser el de la comunitat inuit de Kivalina, a Alaska, que el 2008 va demandar 27 corporacions del sector energètic com a responsables de la pujada del nivell del mar que amenaça els seus assentaments. L’acció judicial va ser desestimada per la dificultat d’evidenciar un principi de causa directa entre les emissions d’aquestes empreses i el desglaç de l’Àrtic. David contra Goliat i, per descomptat, el gran risc d’establir jurisprudència en un entramat on la regulació del canvi climàtic és considerada un assumpte de caràcter polític més que no pas legal, que ha de ser resolta per congressos i administracions i no als tribunals.

El dret a la terra, clau

Un informe de l’Institut dels Recursos Mundials, presentat a París, assegura que el reconeixement dels drets territorials dels pobles indígenes constitueix una de les claus per mitigar el canvi climàtic. Quan els pobles indígenes no tenen drets reconeguts sobre els seus boscos, són molt més vulnerables a la desforestació. I al contrari, la pèrdua forestal queda substancialment reduïda en territoris indígenes titulats. Aquest és un punt de debat en l’agenda de programes orientats a reduir la desforestació a través de sistemes d’incentius econòmics nord-sud. Es preveu que el fet d’atribuir un valor monetari als boscos portarà a una recentralització forestal en mans d’estats com Namíbia, Austràlia o Bangla Desh, cèlebres pel seu menyspreu dels clams territorials dels pobles nadius.

Tenint en compte que molts dels boscos en el punt de mira són en territori indígena, hi ha el risc que aquests pobles perdin els drets costumaris sobre els seus boscos, dels quals depèn la seva subsistència. És per això que nombrosos col·lectius indígenes s’han oposat als mecanismes de compensació per diòxid de carboni, si no és que vénen acompanyats d’un reconeixement explícit de la sobirania territorial indígena.

Una anàlisi de la política climàtica dels últims vint anys posa de manifest que els pobles indígenes són cada cop un agent més actiu en les negociacions climàtiques. Si bé actualment encara no tenen veu directa a la Conferència de les Parts (COP) de l’ONU i la seva agència queda, en el millor dels casos, supeditada al dret intern dins dels seus estats, el seu poder negociador es fa palès a través del seu discurs com a sentinelles situats a les trinxeres del canvi climàtic. En qualsevol dels casos, és ben cert que el testimoni dels pobles indígenes suscita reflexions profundes sobre què significa ser humà en una era marcada pel canvi climàtic.