L’Iran no oblida ni perdona
PeriodistaLa pregunta després de l’execució extrajudicial del general Qasem Soleimani és què hi guanya Washington, més enllà d’entelar l’ impeachment de Trump. Per ara no hi perd: no ha patit víctimes en la resposta de Teheran, ningú demanarà responsabilitats per aquesta flagrant violació de la llei internacional, i no hi havia nord-americans en l’avió abatut per error per l’Iran.
A curt termini pot presumir d’haver obtingut una relativa tranquil·litat a les bases regionals si Teheran dona realment per consumada la resposta, però això dependrà de les milícies xiïtes afins (Hezbol·lah al Líban, les Unitats de Mobilització Popular a l’Iraq, Ansarullah al Iemen, Hamàs a Gaza, Liwa Fatemiyoun a l’Afganistan i Liwa Zainebiyoun al Pakistan) i dels càlculs dels aiatol·làs, versats en la guerra irregular i en les respostes tardanes i poc convencionals en forma de segrestos, ciberatacs o atemptats anònims. El general Amir Hajizadeh -responsable de la força balística iraniana- ha advertit que els 22 míssils són només l’inici d’“operacions més grans”. L’Iran no oblida ni perdona, però sap refrenar-se per garantir la supervivència del sistema.
A mitjà termini, la crisi de l’Iran reporta certs beneficis al règim teocràtic. Els aiatol·làs poden reprendre el seu programa nuclear -després que Washington es retirés unilateralment de l’acord internacional el maig del 2018- adduint pura necessitat i transformar-se així en la pròxima potència atòmica. Això abocaria l’Aràbia Saudita, enemic regional, i fins i tot Egipte, Turquia o Jordània a seguir els mateixos passos, i permetria al règim de Teheran invertir els recursos que els deixen les sancions en la seva indústria armamentística, molt sofisticada, com s’ha demostrat amb la precisió dels míssils contra les bases iraquianes d’Ain al-Assad i Irbil.
A més, l’amenaça existencial subjacent després de l’atac cohesiona la població al voltant de la teocràcia, en detriment de la revolució popular desfermada pels efectes de les sancions, sufocada fa setmanes a trets i ara abocada a la desaparició després de la mort de Soleimani -irònicament, l’home entestat en aniquilar-la.
L’impacte per al Pròxim Orient és que el martiri del general qüestiona el legítim sentiment antiiranià que recorre des de l’octubre en forma de protestes els països de l’arc xiïta, farts de les ingerències de Teheran i de servir com a instrument o tauler per als seus interessos.
Els Estats Units presumeixen d’haver esborrat del mapa un líder terrorista i confien que la seva mort debiliti el sistema. Però, en aquesta mena de règims, ningú és imprescindible i l’estructura sobreviu a les baixes: el mateix general va treballar per diversificar les Forces Quds, cos d’elit de la Guàrdia Revolucionària iraniana, creant cinc oficines independents, de manera que una pèrdua -a l’Orient Mitjà, el que és estrany per a un alt càrrec és morir al llit- no afectés el conjunt. Diguem d’entrada que no es pot comparar Ossama bin Laden, Abu Bakr al-Baghdadi o Abu Mussab al-Zarqawi amb el totpoderós Soleimani, gran estrateg regional del líder suprem iranià: el mateix David Petraeus, antic director de la CIA, va afirmar que l’assassinat comportarà conseqüències molt més greus que les dels líders d’Al-Qaida o Estat Islàmic. Washington l’acusava de causar desenes de milers de morts, però els seus són molts menys que els provocats per Washington al Pròxim Orient i l’Àsia en les últimes dècades.
L’etiqueta de terrorista és fa servir per justificar un assassinat que constituiria una declaració de guerra si no fos perquè la llei internacional mai s’aplica als Estats Units, ni als seus socis saudites -recordem Jamal Khashoggi- o israelians, mestres en venjances en forma de míssil. Segons el periodista israelià Ronen Bergman, Tel-Aviv ha dut a terme uns 2.700 assassinats selectius que no sempre han reportat els resultats esperats: l’execució del fundador de Hamàs, el xeic Ahmed Yassin, va reforçar el moviment islamista, i Abbas al-Musawi, líder de Hezbol·lah, mort el 1992, va ser succeït per Hassan Nasrallah, amb qui el partit-milícia libanès viu temps de glòria.
Sobreviure al líder
Un llibre de Jenna Jordan, de l’Institut de Tecnologia de Geòrgia, estudiava les conseqüències d’un miler d’assassinats o captures selectives de líders insurgents i concloïa que la supervivència dels seus grups depèn de la solidesa de l’organigrama intern, de la seva capacitat de gestió de recursos i de la fortalesa de la seva ideologia. Si és així, l’impacte de la mort de Soleimani en el règim iranià serà gairebé nul.
El míssil nord-americà que va matar Soleimani va consagrar la feina de tota la seva vida, que havia dedicat a l’objectiu de posar fi a la presència nord-americana al Pròxim Orient. L’endemà el Parlament de Bagdad exigia la retirada de les tropes nord-americanes de l’Iraq. I ens condemna a més desconfiança, més greuges i més tensió. Si pretenia acovardir els religiosos iranians, per als quals el martiri és una aspiració vital i no un motiu de por, el president dels EUA no ho ha aconseguit. El GrinchTrump ens ha regalat un món més insegur el 2020.
