OBSERVATORI DE L’EST

El Kremlin i el que queda de l’URSS

El rostre a la pantalla, aparentment afectat, de Vladímir Putin parlant dels més de 4.000 morts en sis setmanes pels combats a Nagorno-Karabakh entre armenis i azerbaidjanesos em va recordar la mirada greu de Mikhaïl Gorbatxov el 1988 contemplant, impotent, com la perestroika no era capaç de resoldre el mateix conflicte. Un enfrontament interètnic en què l’odi s’expressa en pogroms, expulsions, fugides, assassinats. Els azerbaidjanesos atacant, recuperant territori que consideren seu, i els armenis, sentint-se perdedors, cremant cases i camps abans de lliurar-los als seus enemics, uns enemics emparentats amb aquells turcs otomans que el 1915 van muntar contra la comunitat armènia d’Anatòlia el primer genocidi del segle XX. Però compte que les similituds no ens portin a establir analogies. Sobretot pel que fa al dos màxims dirigents del Kremlin.

Res o molt poc tenen a veure l’aparent dolor de Putin d’ara amb la impotència de Gorbatxov de fa poc més de tres dècades. Gorbatxov encara creia que era possible refer la Unió Soviètica en sentit federal-confederal. I Putin ja en té prou maniobrant perquè no se li desmanegui el trencaclosques que ha anat creant amb les sobres de l’URSS al llarg dels últims 20 anys. En el cas concret de Nagorno-Karabakh, d’Armènia i de l’Azerbaidjan, el president rus sap que ha de jugar amb molta precisió la partida d’escacs perquè tot es mantingui si fa no fa com estava.

Els planys resignats amb què el Kremlin intenta consolar els armenis no poden amagar que Armènia era i continua sent per a Rússia un protectorat amb una frontera geoestratègica important: la turca. Putin no farà res que pugui fer enrabiar la Turquia d’Erdogan i, per tant, no permetrà als armenis que facin enrabiar massa els azerbaidjanesos. Formalment, Moscou i Ankara són adversaris que ajudaven bàndols diferents en la guerra civil de Síria. Sempre mirant-se, això sí, de reüll. Però poca cosa més.

Bielorússia, imprevisible

Mikhaïl Gorbatxov, doncs, intentava evitar que l’imperi caigués a trossos -com va acabar passant- mentre que Putin s’afanya a consolidar espais postsoviètics, com la Unió Econòmica Euroasiàtica i el seu equivalent militar, el Tractat de Seguretat Col·lectiva. Però observant aquests escenaris geopolítics amb un cert distanciament no és difícil adonar-se de les esquerdes que ja hi havia -com la guerra civil a Ucraïna des del 2014- i les que s’estan obrint últimament. Perquè paral·lelament a l’esclat de Nagorno-Karabakh i a la revolta al Kirguizistan d’ara fa un mes, en un altre protectorat de Moscou com és Bielorússia els nivells de repressió i de revolta, arran de les eleccions presidencials, són d’alt voltatge.

A Vladímir Putin, Aleksandr Lukaixenko li resulta insuportable i antipàtic. Una pedra a la sabata. Però no el deixarà caure perquè el règim de Lukaixenko forma part del dispositiu de defensa rus fronterer amb la UE i amb l’OTAN. Amb tot, res no garanteix que el president bielorús, personatge imprevisible, pugui provocar un daltabaix social i humà que posaria Moscou contra les cordes com va passar el 2014 a Ucraïna. I és que els moviments sísmics dins el perímetre de les runes de l’URSS sembla que continuaran provocant rèpliques. Just quan en aquest 2021, que ja tenim al damunt, es compliran 30 anys de l’ensorrament final.